"El bloc involucionista ha fracassat". Va ser la frase més destacada de Pedro Sánchez des de la tarima instal·lada a Ferraz. Un Sánchez ressuscitat per enèsima vegada, que es va centrar en el relat de resistència davant la suma de la dreta i l'extrema dreta per no haver d'afrontar la dificultat de negociar una investidura amb el partit de Carles Puigdemont, ara al centre de la partida. Tenia raó el líder del PSOE amb l'asseveració del fracàs d'Alberto Núñez Feijóo, que la nit electoral va tòrcer el gest quan va escoltar les proclames de suport per a Isabel Díaz Ayuso, botxí que espera torn. I tampoc errava l'encara president espanyol quan certificava que el matrimoni PP-Vox no va complir el favoritisme que li havien assignat les enquestes. El tauler espanyol és, en la ressaca electoral, de digestió pesada.
 
El gran damnificat del 23-J és Feijóo. La seva victòria en vots i escons, insuficient i agra, convida el líder popular i el seu partit a una reflexió de fons sobre la incapacitat per articular una majoria operativa. Certament, la suma que ja han practicat al País Valencià, les Illes Balears i Extremadura es va quedar a només set escons de la majoria absoluta. Però els números són dolents des de totes les perspectives. En un context de final de cicle de l'esquerra, i d'onada conservadora i extremista a Europa -des de l'ascens de Meloni a Itàlia fins als bons auguris de Le Pen a França-, PP i Vox no han passat el rasclet. Sánchez guanya credencials al continent.

I per què el PP continua trobant-se un mur al Congrés i només li valdrà, en el futur immediat, una victòria incontestablement àmplia per governar? Perquè la seva recepta de rebatre drets socials adquirits i consensos afermats que guanya terreny a la societat espanyola l'aparta de la centralitat i l'escora a la condició de soci de l'extrema dreta. Si a la percepció de perill al progrés que transmet s'hi afegeix un discurs bel·ligerant i sense matisos amb la Catalunya sobiranista i el País Basc alliberat de terrorisme, el còctel és inhabilitant. Li fa impossible teixir ni la més mínima complicitat per articular una aritmètica àmplia de pactes.     

En el passat, el PP va combatre la llei del matrimoni homosexual al Congrés i el Tribunal Constitucional, i va reformar la llei de l'avortament quan va ser a la Moncloa, norma que continua discutint en la seva actual formulació. Durant el mandat del govern de coalició i també en campanya, ha carregat contra la llei trans i la llei del només sí és sí, ha anunciat que tenia la intenció de suprimir el Ministeri d'Igualtat i ha assumit amb docilitat les tesis de l'extrema dreta sobre la violència masclista, mal dita violència intrafamiliar. Cap de tan censurable com l'aliança teixida a València, per haver-se acordat amb un condemnat per maltractaments a la parella i després que Feijóo fos comprensiu amb el "divorci dur" de Carlos Flores, cap de llista de Vox a la Generalitat Valenciana. 

La mirada regressiva sobre conquestes socials, el discurs desordenat sobre la violència masclista i la distància amb lleis icòniques del moviment feminista allunya el PP de denominadors comuns. Li passa el mateix amb el relat sobre l'emergència climàtica i les concessions fetes a l'extrema dreta, farcida de negacionistes sobre les urgències mediambientals. Els populars conjuguen discursos ridículs com els d'Ayuso i les seves plantes al terrats com a solució verda amb embainades com les de María Guardiola a Extremadura amb l'agenda de Vox. Paraules i fets de mal pair en un moment en què tots els organismes internacionals, dels científics als institucionals, parlen d'escenari crític per al planeta mentre se succeeixen onades de calor. Desentendre's avui de la realitat climàtica només situa als extrems. 

La llosa del PP és pesada. I compromet més que el futur de Feijóo, ara mateix prou fosc, malgrat la voluntat de falcar-se com a candidat a la presidència contraposant la seva investidura al perill de "balcanització" d'Espanya si el PSOE busca el suport de l'independentisme i el nacionalisme català i basc. El problema del PP és estructural i el nega com a alternativa al Congrés en el curt termini. És el dèficit de la dreta extrema que no vol entendre que és possible teixir una opció ideològica conservadora sense negar el signe dels temps, i escoltar Catalunya i el País Basc. Un pes que l'ha esllomat aquest 23-J.