La lògica de la CUP és com és. Ells són com són. La vella divisa electoral d’Esquerra Republicana ha fet fortuna. El món no funciona com la tropa cupera, que no accepta dirigents i que ho vota i ho rebota tot, però una part, magra, pròxima i efectiva, els riu les gràcies i s’hi identifica. Aquesta part, gairebé 400.000 votants en les darreres eleccions catalanes, els han donat el privilegi –o el càstig– de decidir el futur del procés independentista. Ells en tenen el botó roig.

La lògica de la CUP és com és. Ahir es van reunir tots –i alguns més– a Sabadell. Una magna assemblea, el paradigma de la participació popular, havia de decidir si els seus diputats investeixen Artur Mas com a president de la Generalitat i el procés es desencalla, almenys de moment. Més de tres mil persones adherits a la CUP o que s’hi identifiquen, d’una manera o d’una altra, es van aplegar i van debatre, frec a frec, opcions que apuntaven a un empat etern.

La lògica de la CUP és com és. I això va passar. Contra la llei de probabilitats i fins i tot contra la de la gravetat, 1515 assistents van votar a favor de la investidura i 1515 ho van fer en contra. El món es va trencar. De riure o de pena. Les altres lògiques s’exclamaven al cel.

La lògica de la CUP és com és. I després de l’empat més inaudit de la història assembleària, ara sembla, perquè no ha quedat del tot clar, que qui prendrà la darrera decisió serà el consell polític. Seixanta persones que, com la magna assemblea, podrien acabar empatant. Trenta a trenta.

La lògica de la CUP és com és. La lògica exactament sensata demana la convocatòria d’unes eleccions obertes, gràcies als déus, a unes altres lògiques.

L’única lògica que regeix el procés sobiranista és que la independència serà possible si compta amb el suport d’una majoria efectiva i persistent. Malgrat i per sobre de la lògica de la CUP.