El Partit Popular valencià ha decidit recórrer una altra vegada a l’anticatalanisme. Què li queda al PP valencià si no és l’anticatalanisme? Ha destrossat el país, n’ha desbudellat l’economia, ha arrasat el sistema financer propi, ha reprès el fals orgull autòcton de cartró i de paper, de pintura barroca badada, ha inflat la bombolla immobiliària fins a transformar-la en una bomba, ha mentit i, sobretot, s’ha corromput fins a límits insuportables. Quants diputats a les Corts Valencianes hi ha imputats en casos de corrupció? Quants alcaldes? A què pot apel·lar un partit que ha vist o veurà seure al banquet dels acusats presidents i expresidents del govern i del parlament? De què pot parlar el PP valencià si no és d’anticatalanisme? L’estratègia del calamar, en diuen, de la tinta o del tarquim. Dels propis excrements escampats com a cortina de fum.

Per això el Partit Popular valencià ha embogit amb el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució que ha acabat fent-se valer. La història de l’Acadèmia és llarga i estranya. La idea primària va nàixer del compromís que va assumir Eduardo Zaplana davant Jordi Pujol quan José María Aznar necessitava els vots de CiU al Congrés i estava disposat a sacrificar en la jugada la Guàrdia Civil de trànsit, el servei militar obligatori, el nom dels governadors civils, un cert i magre nou marge en el finançament autonòmic i “la llengua valenciana que no és catalana”. Zaplana va proposar a Pujol “despolititzar” la qüestió creant una instància normativa valenciana que consagrés el nom diferenciat de “valencià o llengua valenciana” però que respectés la normativa comuna. Al cap i a la fi, tampoc el PP podia fer res més pel secessionisme tenint en contra tots els mestres i la universitat. Al País Valencià els qui defensen “la llengua valenciana no catalana” en el món acadèmic homologat són dos gats i mig.

Però ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha arribat al cap de la coherència i ha redactat un Diccionari Normatiu on es reconeix que “el valencià és la llengua romànica que es parla a la Comunitat Valenciana, a Catalunya, a les Illes Balears i en altres territoris de la Corona d’Aragó, i que també rep el nom de català”. L’atreviment ha permès que els dirigents populars puguin tornar a defensar una causa pretesament noble. La més innoble de totes.

Dissabte passat el president de la diputació de València i alcalde de Xàtiva, davant una tropa de càrrecs municipals del seu partit, va proclamar, més pagat que una rosquilleta: “Si l’Acadèmia Valenciana de la Llengua diu que els que defensen la singularitat del valencià són incults, jo seré incult, el meu pare, el meu iaio i la majoria, però el que no pot ser és que un diccionari em diga que el meu nét es diu noi”. Senyor Alfonso Rus, el diccionari no diu res d’això i vostè no és incult. Vostè és mala persona. Fa un cert temps en un congrés del PP Rus va començar la seva intervenció parlant en valencià. Va ser interromput per veus que li exigien que parlés “en espanyol!”. Alfonso Rus va callar, va acatar i va canviar de llengua, amb un accent que devia ferir les orelles dels intransigents que el van humiliar. Perquè mai en tenen prou. El mateix que accepta que “el valencià” no sigui una llengua vàlida per a una intervenció en públic es presenta ara com el seu gran defensor. Només cal esperar que el pare i el iaio d’Alfonso Rus siguin més bones persones que ell. Què li queda al PP valencià? L’anticatalanisme. I la mala gent.