Coneixem el drama col·lectiu de l’exili i, a tot estirar, algunes vivències particulars de personatges singulars, però, malauradament, la majoria de la població no té una idea precisa del que va ser el desplaçament demogràfic forçat més important de la nostra història, a partir del 1939. Per a contribuir a posar-hi remei, ha nascut la col·leció “La maleta de l’exili”, sota l’empara d’editorial Pagès. I els dos primers títols ja són al carrer: el primer, de la mà de Salomó Marquès, és una biografia del mestre Miquel Santaló, primer alcalde de la Girona republicana, diputat, Conseller primer de la Generalitat amb Macià i ministre de la República, mort a l’exili mexicà de Guadalajara. L’atzar ha volgut que el segon títol, tingui com a protagonista un altre català que també va passar el seus darrers anys a la capital de Jalisco: Josep M.Murià i Romaní, fill de Magí Murià, pioner del cinema català i autor del primer film doblat en la nostra llengua (“Draps i ferro vell”).  Aquest segon volum és una antologia de contes i poemes de Murià, seleccionats per Teresa Costa Gramunt, que en fa també l’estudi literari preliminar, al costat d’un pròleg de qui signa aquest article, resum biogràfic de la llarga caminada del patriota Murià, des del Born natal al Jalisco d’adopció, sempre fidel a Catalunya i a la llibertat.

No sabem quins altres títols donaran continuïtat a aquesta iniciativa editorial, però de segur que l’espai de l’exili no quedarà limitat al paisatge mexicà. Argentina, Cuba, Uruguai, Veneçuela, República Dominicana i Estats Units, van rebre milers de catalans que fugien de la dictadura, com també  França, sobretot, i la Gran Bretanya, Suïssa i, en un nombre menor, Algèria, entre altres indrets, perquè la diàspora catalana va abastar els cinc continents. L’exili va ser de persones, però també de partits, sindicats, publicacions, entitats, associacions que no podien continuar existint a l’interior del país, a causa de la persecució franquista contra els vençuts. És d’agrair que hi hagi qui s’hagi decidit a emprendre la codificació i difusió de la gran memòria de l’exili català, abans no se’n perdin els darrers testimonis. Amb el trasbals de la fugida, els viatges més enllà de l’oceà o per mig Europa, molts documents es van perdre per sempre. Amb el pas dels anys, quan l’exili va deixar de ser provisional per a esdevenir permanent, els descendents d’aquells refugiats, ja desapareguts aquests, van desfer-se de les seves pertinences personals per motius ben diversos, de manera que moltes fotografies, dietaris, correspondència, llibres, revistes, insígnies, banderes, objectes que havien travessat l’Atlàntic, van acabar negant-se en la desídia o el desinterès familiar, de manera irreversible. Feliçment, alguns casals americans, els més antics i millor organitzats, conserven encara documentació, no sempre degudament identificada i catalogada, però fóra bo que pogués ser consultada en futures edicions d’obres relacionades amb l’exili.

Tot exili és sempre un esquinç de l’ànima, un estrip sagnant a la vida. Dels que se n’anaren, alguns van integrar-se plenament al país d’acollida i van entrar a formar-ne part del paisatge, amb normalitat, sentint-se’n membres i compartint amb els nous compatriotes, present i destí. D’altres, mai no van trobar-se bé en el país de recepció, n’hi hagué que arribaren a mirar els naturals amb un cert menyspreu, per damunt de l’espatlla i sempre s’hi van sentir incòmodes. Alguns van passar-se els primers anys amb la maleta feta sota el llit, convençuts que emprendrien el viatge de tornada en qualsevol moment. D’altres van entendre que el temps de la diàspora seria llarg i que aquell era també el seu país, on ja naixien els fills i on ells serien enterrats. No van ser pocs els que optaren pel suïcidi, incapaços de remuntar el penya-segat del dolor, des de les roques de la nostàlgia.  Algú que ha passat anys a l’exili, ja no és mai la mateixa persona, perquè ja no té un sol paisatge humà, físic, cultural, per enyorar. I no se sent, al cent per cent, només d’un sol lloc. Quan és aquí, trobà a faltar l’allà. I és allà on s’adona que no és complet del tot, perquè també li manca l’aquí. Tota la tragèdia personal, el drama familiar, el trasbals generacional de tants catalans expulsats del país pel “braç potent de les fúries”, mereix ser conegut pels catalans de l’interior i recordat pels de l’exterior i els seus descendents, en particular pels familiars i amics d’aquells que ja mai més no van poder tornar a Catalunya.