La «mani» com a unitat de mesura
«Quan els números que de debò compten són els dels vots, i els del nombre de diputats als parlaments»
ARA A PORTADA
-
«La direcció pública professional implica generositat dels partits, perquè es lliguen de mans» Bernat Surroca Albet
-
Pacte Govern-ERC per reforçar la Hisenda catalana en ple pols pel paper de Montero Bernat Surroca Albet
-
Llum verda de l'Estat i la Generalitat a la nova empresa de Rodalies: com serà? Bernat Surroca Albet
-
-

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Ara bé, l'independentisme continua agafant-se a les dinàmiques del carrer, ja sigui per generar la il·lusió que el seu pes demogràfic és més gran del que té (que no és pas petit, però tampoc definitivament majoritari), per transmetre sensacions èpiques o, per què no, com a vàlvula d'escapament d'una realitat ingrata, on l'Estat no és pas l'únic generador d'enuig, també pot ser-ho el mateix lideratge del 'procés' (per prometre un mandat de l'1-O que, cada dia es veu una mica més clar, no tenia capacitat ni intenció de desplegar). El judici que tenim en curs ajuda a canalitzar les indignacions de la manera més emocional i física.
Però el pitjor de la insistència mobilitzadora és que l'independentisme competeix, sobretot, amb ell mateix: aquest imperatiu de mantenir les xifres altes per no transmetre sensació de reculada. És un 'modus operandi' que caldria començar a corregir amb efecte immediat. Ja és hora que el camp d'acció deixi de ser el carrer, i l'agitació redundant, sovint contraproduent, i es vagi desplaçant d'una manera exclusiva a la política.
A Escòcia, les marxes i manifestacions independentistes sempre han sigut esquifides comparades amb les catalanes. El 2012 es va parlar de 10.000 persones; el 2014, de 30.000, i el passat octubre, amb la irritació anti-Brexit pel mig, aquest Brexit al qual els escocesos es veuen abocats a la força (és molt gros: ells hi van votar en contra!), es van arribar a rondar les 100.000 persones. Xifres modestes en un país de cinc i mig milions d'habitants. Quan va ser l'hora de la veritat, per cert, en el referèndum del 2014, van votar-hi 'sí' 1.617.989 escocesos, la majoria dels quals no haurien anat mai a una manifestació independentista.
Però l'agit-prop de les xifres roman, insistent: ¿40.000 persones, aquest dijous a Barcelona? ¿70.000 a Girona? ¿200.000, dissabte passat a la Gran Via? Quan els números que de debò compten són els dels vots, i els del nombre de diputats als parlaments. El de Barcelona i, també, el de Madrid, on hi pot haver molta política a fer. I l'independentisme pot acabar sent víctima d'un mecanisme endegat per ell mateix si s'obstina a prendre la manifestació com a unitat de mesura de l'èxit.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.