Ja hauria d'haver quedat clar, a la vista de la realitat, que una manifestació no equival a un país, i que hi ha posicions polítiques que no surten a expressar-se al carrer i això no vol dir que siguin necessàriament minoritàries. Per lògica, qui té més necessitat de fer-se notar és sempre qui vol modificar l'estat de les coses, i per això, en general, les manifestacions independentistes sempre han estat més grosses que les antiindependentistes. I ara mateix, els qui se senten còmodes amb Espanya ja no tenen gaires motius per sentir-se amenaçats, i és natural que la convocatòria pública no els motivi gaire.

Ara bé, l'independentisme continua agafant-se a les dinàmiques del carrer, ja sigui per generar la il·lusió que el seu pes demogràfic és més gran del que té (que no és pas petit, però tampoc definitivament majoritari), per transmetre sensacions èpiques o, per què no, com a vàlvula d'escapament d'una realitat ingrata, on l'Estat no és pas l'únic generador d'enuig, també pot ser-ho el mateix lideratge del 'procés' (per prometre un mandat de l'1-O que, cada dia es veu una mica més clar, no tenia capacitat ni intenció de desplegar). El judici que tenim en curs ajuda a canalitzar les indignacions de la manera més emocional i física.

Però el pitjor de la insistència mobilitzadora és que l'independentisme competeix, sobretot, amb ell mateix: aquest imperatiu de mantenir les xifres altes per no transmetre sensació de reculada. És un 'modus operandi' que caldria començar a corregir amb efecte immediat. Ja és hora que el camp d'acció deixi de ser el carrer, i l'agitació redundant, sovint contraproduent, i es vagi desplaçant d'una manera exclusiva a la política.

A Escòcia, les marxes i manifestacions independentistes sempre han sigut esquifides comparades amb les catalanes. El 2012 es va parlar de 10.000 persones; el 2014, de 30.000, i el passat octubre, amb la irritació anti-Brexit pel mig, aquest Brexit al qual els escocesos es veuen abocats a la força (és molt gros: ells hi van votar en contra!), es van arribar a rondar les 100.000 persones. Xifres modestes en un país de cinc i mig milions d'habitants. Quan va ser l'hora de la veritat, per cert, en el referèndum del 2014, van votar-hi 'sí' 1.617.989 escocesos, la majoria dels quals no haurien anat mai a una manifestació independentista.

Però l'agit-prop de les xifres roman, insistent: ¿40.000 persones, aquest dijous a Barcelona? ¿70.000 a Girona? ¿200.000, dissabte passat a la Gran Via? Quan els números que de debò compten són els dels vots, i els del nombre de diputats als parlaments. El de Barcelona i, també, el de Madrid, on hi pot haver molta política a fer. I l'independentisme pot acabar sent víctima d'un mecanisme endegat per ell mateix si s'obstina a prendre la manifestació com a unitat de mesura de l'èxit.