Ara s’estila criticar tot allò en què s’ha convertit Barcelona després de treinta-sis anys d’ajuntaments democràtics, i tota classe d’acusacions i menyspreus et poden ploure si goses dir que la forma en què s’han fet les coses et sembla raonablement encertada. Que la demonitzada marca Barcelona té al darrere un noble historial d’èxits, de portes enfora i endins. Que s’ha evitat que la ciutat esdevingués un Nàpols o una Marsella convertint-la en una capital global sense ser capital d’Estat, que s’han cosit les aspres costures del desarrollismo i s’ha tingut cura dels barris de manera que les distàncies entre zones altes i baixes siguin molt més petites no ja que a la Ciutat de Mèxic sinó que al mateix París. I que tot plegat s’ha fet sense tirar-li el projecte pel cap als qui en discrepaven, sense titllar el rival d’escòria, ni de xoriço, ni de gentussa, amb una idea de centralitat harmònica. I una educació.

El pèndol de la Història, però, es balanceja, rugeix la marabunta i ara aquells èxits d’ahir són estigmes per alguns que eren asseguts al volant del vehicle, i així veiem els nois i noies d’Iniciativa per Catalunya, amb l’autoestima malmesa, col·locats silenciosament rere les faldilles (o la capa de superheroïna) d’Ada Colau quan, ben mirat, tenen molts motius per lluir la feina feta durant trenta-dos anys al costat de Serra, Maragall, Clos i Hereu (dotze anys dels quals, també, amb l’ERC de Rahola i, després, Portabella). Faré una confessió: a les municipals del 1987 vaig votar Iniciativa per Catalunya, Eulàlia Vintró. Llavors difícilment em podia imaginar que algun dia el partit fill del venerable PSUC s’avergonyiria d’haver contribuït a fer de Barcelona una de les ciutats més atractives d’Europa. A qui se li acut, participar d’un projecte triomfador! Amics, una mica d’orgull, i un cop de puny sobre la taula. Digueu amb mi: “la marca Barcelona som nosaltres i l’assumim amb el cap ben alt”.

La nova política consisteix, doncs, en amagar el teu passat, en dissimular, perquè és convenient per pescar vots indignats? La nova política és recitar mots com gent, gent senzilla, barri, carrer, i escombrar el currículum sota la catifa per por a que et diguin triomfalista, o casta, o lladre, o perquè ressaltar les coses negatives sempre fa semblar més intel·ligent que exhibir les positives? Aquesta marca Barcelona, aquest model Barcelona, representen una ciutat construïda per les esquerres de la qual molta gent de dretes que conec és capaç de reconèixe’n els mèrits. “Oh, llavors és que no era d’esquerres”, dirà algú. Potser és que era, sobretot, un model possible, d’amplis consensos, amb ideologia però pacificador, cosa que sembla cada dia més difícil de repetir en aquests dies de fúria i barricada.