Fer paral·lelismes entre la sexualitat i la política està una mica suadet, ho admeto, però aquest cop no me n’he sabut estar. La marxa enrere, com sabreu, és el més universalment utilitzat dels mètodes anticonceptius. Es caracteritza per la seva simplicitat (es tracta de retirar just abans de culminar), perquè sol produir una certa sensació d’insatisfacció, en les dues parts, i, sobretot, pel seu elevat index d’error (sovint falla).

L’aparent deriva independentista de Convergència (arreu) i Unió (a Vic) sembla clarament dirigida a pressionar l’interlocutor (suposant que n’hi hagi) en la negociació pel concert econòmic (deien), pel pacte fiscal (diuen) o per un bon acord de finançament (diran). Per això cada cop hi ha més estelades als mítings de CiU, i es crida In-inde… quan guanyen les eleccions, sorgeixen grups de Convergents X la Independència, i una pila de pobles i ciutats (Barcelona no…) governats per aquest partit-coalició s’uneixen a l’Associació de Municipis per la Independència, i en Pujol pare diu que ara votaria que sí, però que d’aquí a cinc anys ja ho veurem,  i alguns alcaldes que no ho tenien clar són forçats a posicionar-se, mentre alguns empresaris (encara pocs) propers al partit s’apunten al Cercle Català de Negocis, i diuen que aprovaran una Llei de consultes…

Segurament és el joc de sempre, la puta i la Ramoneta, al matí pacto amb el PP i a la tarda m’ho faig perdonar amenaçant amb fotre el camp, trec l’espantall de l’estelada per veure si així m’accepten uns punts més en l’IRPF… Però estan anat massa lluny, en les plataformes i mobilitzacions diverses per la independència cada cop hi ha més pujolistes de tota la vida. Molts regidors i regidores, i algun diputat al Parlament, afirmen que aquest cop és de veritat, que si abans que acabi l’any no s’assoleix un pacte fiscal que doni la famosa clau de la caixa a la Generalitat, i que redueixi de forma molt significativa el dèficit fiscal, l’espoli, s’avançaran eleccions i, de guanyar-les, es convocarà un referèndum d’autodeterminació. I si no és així, repliquen, estriparan el carnet.

El pacte fiscal quedarà, com a màxim, en un mal acord de finançament, com els anteriors, i en Mas no farà els passos que caldria per avançar cap a la independència (tant de bo m’equivoqui). Farà marxa enrere. El què no està tant clar és que tota aquesta gent que s’han apuntat a la il·lusió (la de veritat), que s’han cregut que ara sí, que o caixa o faixa, que han sortit al carrer i han perdut la por heretada de la guerra, i d’abans, ara es conformaran a tornar a casa, a resignar-se, a renunciar a la idea. Vull pensar que no, que, aquest cop, la marxa enrere no funcionarà.