El meu últim llibre es diu La mateixa pedra i es pregunta per què els moments brillants dels catalans acaben en no res. Quan el vaig publicar, a l’abril, em van dir que el títol era massa pessimista. Però l’últim capítol dóna la clau del que vivim ara: la mateixa pedra la vam ensopegar exactament quan, després del 9-N, Oriol Junqueras va sentir la conferència d’Artur Mas i va dir que ell ja parlaria la setmana següent. En aquesta frase hi havia la competència soterrada per l’hegemonia dins del procés, i va fer impossible les eleccions al març, que ens haurien estalviat caure en el parany del cicle espanyol, de l’alternativa Podemos per entendre’ns, i això inclou l’alternativa Colau. Tothom pot entendre que saludem qualsevol suport que puguem tenir a les Espanyes però que si el procés no és viu i principal a Catalunya, Pablo Iglesias canviarà de tema. I Colau també.

Jo crec que ara és el moment d’Oriol Junqueras. Ho crec sincerament. Artur Mas ha de prendre vacances a partir del 6 de març, no pas abans. La qüestió és què pot fer ERC amb la capçalera del procés, que vol dir cap a on l’adreçarà. És el gran problema d’ERC sempre: triar l’estratègia. Al darrera hi ha el mite, que ells mateixos han alimentat, que l’independentisme només pot créixer cap a l’esquerra. I sobretot cap a l’esquerra metropolitana. Gabriel Rufián és això, és la resposta a això. I Eduardo Reyes. Però aquest sector metropolità, ja ho he dit, vol canvi social però no vol deixar Espanya: si se li pregunta, vota C’s. L’independentisme ha de créixer per arreu, però només creixerà si recupera moral de victòria i promesa certa de canvi social, de justícia i regeneració. A Podemos se li ha d’estar a prop, però no confondre-s’hi, perquè tornar al referèndum és un miratge. ERC ja sap quin pa s’hi dóna quan fa tripartits tot liquidant objectius.

Profecia, i no m’agrada fer-les, sobretot quan són impossible de complir. Llista unitària encapçalada per Junqueras. Tot el que no sigui això ens aboca a una legislatura autonòmica. Per cert, el meu llibre defensa que el que més mal ens fa és la manca d’unitat en els moments clau: vagi l’advertència per tothom. Tothom vol dir tothom.