Cada dia ens enfrontem als nostres reptes, siguis un polític, un mestre, un esportista, un operari de la construcció o un estudiant; siguis un advocat, un taxista, un metge o un artista... el que sigui a què et dediques. Som allò que fem per deixar de ser el que som deia Eduardo Galeano. I el pilot d'avió i pare d'El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry va deixar escrita la següent reflexió: “L'home es descobreix a si mateix quan s'enfronta als obstacles, els reptes, que el fan gran, millor, més competent.” Hi podem estar més o menys d'acord. Però no m'hauria aturat a pensar-hi aquests dies si no m’hagués cridat l'atenció el que va passar ara fa uns dies a la final de l’Open d’Austràlia de tennis. I que ara es pot aplicar per exemple al que ha passat a Podem. Roger Federer, com deuen recordar, va guanyar Rafa Nadal. Per a mi això no és el més rellevant. El que em mereix parar-hi atenció és que el suís va agrair al manacorí que li hagués permès guanyar aquella final. No entraré en el joc de qui és Errejón i qui Iglesias. Això els ho deixo a vostès. En canvi sí que m’interessa que tinguin present que són dos rivals, dos contrincants, que representen dues maneres de fer i d'entendre allò que els apassiona, -el tennis o la política- però que malgrat les diferències es necessiten. L'un sense l'altre no existiria. Vull dir que el suís venia a reconèixer al català que, si ara ell és millor, si ara ell s'ha superat i ha millorat, lluny d’arronsar-se, és perquè gràcies a Nadal, ell ha tingut la voluntat de voler ser millor i aquesta empenta de Federer l'ha portat a l'excel·lència. Aquest exemple que val pel tennis el poden aplicar a qualsevol altre àmbit, el polític inclòs per suposat. I per això dic que penso molt en concret en l’entorn de Podem però també en el del PSOE que viu en una situació semblant. Sovint els millors elogis no provenen dels teus cercles més íntims sinó dels que en teoria són a l'altra banda. Com deia el savi Ramon Llull: “L'altre és un element essencial per a la construcció d'un mateix.” Això no vol dir que depenguem de l'altre, però sí que hem de reconèixer que gràcies als nostres adversaris nosaltres som més forts, millors i, en certa manera, que ells ens donen raó de ser. Per això cal tractar-nos amb respecte. És allò que recordàvem unes línies més amunt que deia Galeano “som el que fem per deixar de ser el que som”. Perdoneu, però el que digui que per existir no necessita els altres, siguin o no competència, siguin o no del mateix equip/partit/bàndol no és d'aquest món. De fet, fixin-se que ja els sol passar, als individualistes, que fins i tot menystenen els seus contrincants, i que amb aquesta actitud l'únic que aconsegueixen és quedar-se aïllats, sols, vivint en un altre món, en una altra realitat. És important ser conscients però que no n’hi ha cap altra i que tots vivim en la mateixa realitat.