L’estàtua de Franco situada davant del Born ha estat dempeus poc més de vuitanta hores. Des del primer ou, que va caure just quan els operaris acabaven d’enllestir la seva col·locació, tothom sabia que, sense una protecció adequada (cosa que hauria projectat l’estampa demolidora d’un govern de Barcelona en Comú preservant una imatge del dictador)  l’escultura no arribaria sencera fins al mes de gener, quan estava previst el seu desmuntatge i el retorn als magatzems de l’Ajuntament.

Entremig, l’estàtua ha patit tota mena d’agressions, en què no hi han faltat més ous, pintura, tomàquets, excrements, nines inflables, caps de porc i tot allò que es puguin arribar a imaginar. Com a divertimento i com a pol per acaparar l’atenció dels mitjans, l’èxit ha estat inqüestionable.

Però no crec que aquest fos l’objectiu dels responsables de la seva col·locació. O com a mínim no era el que va declarar el comissionat de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, fa uns dies a Els Matins de TV3. Segons ell, les estàtues de fora i l’exposició ubicada dins del Born eren una peça més d’un macroprojecte que gira al voltant d’una gran pregunta: “si la tortura i la vulneració de drets és un element estructural de les dictadures, la impunitat és un element estructural de les democràcies?”

Difícilment es pot no estar d’acord en la formulació d’aquesta pregunta i en la necessitat de trobar-hi la resposta.  El problema és que amb aquesta “peça més” no sols no s’ha situat aquesta qüestió al centre del debat, sinó que se n’ha distanciat. Allò que es recordarà d’aquesta experiència serà una performance de quatre dies de durada que, això sí,haurà servit per portar més gent del que hauria estat habitual a l’altra pota d’aquesta “peça més”, que és l’exposició situada a l’interior del Born.

Fa unes setmanes, el mateix Vinyes i el Manel Risques, (comissari de l’exposició i responsable, junt amb Vinyes, de la mostra Les presons de Franco de fa uns anys al Museu d’Història de Catalunya) davant de l’allau de crítiques desfermades en fer-se pública la intenció d’exposar una estàtua del dictador davant del Born, ens van demanar paciència i respecte. Jo els vaig fer cas. Tenien raó: no es podia opinar sense haver vist el resultat final d’aquesta “peça més”. Avui, després de viure el dia a dia de les estàtues i d’haver visitat l’interior de l’exposició, ja em sento lliure per dir la meva sobre un dels despropòsits que sens dubte acompanyaran Ada Colau fins al final de la seva legislatura.  

La primera pregunta que em ve al cap -vist el resultat final i els 200.000 euros que ha costat, segons Gerardo Pisarello- és si valia la pena muntar tot aquest sidral per una exposició de tan poc gruix. Sincerament, després d’haver provocat tot aquest rebombori, esperava trobar-me una exposició com una casa de pagès, una exposició punyent, incisiva, que per ella sola afavorís l’imprescindible debat sobre la pervivència del franquisme als nostres carrers.

Una exposició central, d’aquelles que deixen petja i que anys després encara les recordes, com la magnífica Les presons de Franco a que feia referència abans. En el seu lloc m’he trobat un relat pla, mancat de grapa per enganxar les persones que s’hi acosten, amb tres plafons amb una presentació pobra, plens de fotografies molt petites i amb textos només aptes per homes i dones amb una alta capacitat de visió (per cert, el dia que vaig visitar-la, la mitjana d’edat era força alta i els esforços per poder seguir el fil narratiu elevats).

Una exposició que, en realitat, només sembla l’excusa per poder instal·lar les estàtues al carrer. No calia buscar un consens ampli -a tots els nivells- abans de dur a terme una iniciativa que tothom sabia que seria polèmica? Era necessari entossudir-se en tirar endavant un estirabot que ha acabat provocant un enfrontament entre demòcrates (i també, a més, entre persones i col·lectius vinculats a l’esquerra antifranquista) per acabat fent el que s’ha fet tant dins com fora del Born? Valia la pena arribar a tal punt de crispació en què uns ximples insultessin els membre de l’Amical Mathausen a les portes del Born o que uns altres ximples, aquests amb noms i cognoms més coneguts, posessin el qüestió el paper antifranquista del partit de Lluís Companys?

Sabem que un temps enrere un membre molt destacat de l’actual equip de govern barceloní va qualificar, en una patinada colossal, el Born de “Valle de los Caídos de l’independentisme”. I també que un històric del PSUC com Jordi Guillot va contraposar recentment d’una manera barroera la memòria històrica del Born amb la del camp de la Bota o el castell de Montjuïc. I fins i tot que l’actual comissionat té poc interès en aprofundir en la línia marcada per l’anterior direcció del Born.

Però si es vol obrir aquest espai a “totes les memòries” s’ha de fer amb molt tacte. S’ha de fer d’una manera exquisida, sense sectarismes i sent conscient que s’està dins d’un espai extraordinari, únic a Europa, per entendre no només fets relacionats amb el setge de Barcelona de 1713-14, sinó també com era la capital catalana del segle XVII i principis del XVIII. S’ha de fer d’una manera radicalment oposada a com s’ha fet fins ara: sense prepotència, amb diàleg i consens i sabent que la idea de “totes les memòries” no pot ser l’excusa perfecta per acabar tapant la principal memòria que hi ha en aquest espai. Des de la primera a l’última pedra.