Ens estem acostumant a meravellar-nos. I, de retruc, a meravellar el món, que resta atònit a cada nova conquesta que fem. Meravelles de com fer que una cadena humana sigui una icona de l’alliberament d’un poble, de la voluntat de voler, del sentiment que uneix gent tan diversa amb un objectiu comú com mai abans ho havia estat. De com demostrem que es pot cridar sense fer soroll. O de com volem dir que es pot somriure mentre es fa la revolta.

L’episodi viscut aquest cap de setmana ha estat una nova lliçó d’il·lusió. Més potent que mai, més meravellosa del que haguéssim pogut pensar, ensenyant que es pot construir amb seny i que es pot gaudir amb rauxa, alhora. Que es pot voler tocar el cel, amb castells, castellers, aletes i sons de gralla. I que hem conquerit Europa, de nou, amb aquest gest d'anar més enllà, perquè hem alçat torres i hem explicat què som, què volem ser i que no cal demanar permisos. Perquè hem dit que no es pot negar allò que un poble persegueix i que és explicat amb tots els altaveus possibles, de manera tan pacífica, tan poc exaltada, tan carregada de raons.

El món ja ho sap, li està quedant prou clar, dia rere dia, acció rere acció. Només faltava que Pep Guardiola s’unís als Xics de Granollers, en un dels moment més dolços de la història de la colla i en el que ha estat l’apadrinament més sonat d’aquest diumenge. Cal gent valenta, que es signifiqui, tal com no ens hem cansat de demanar. I Guardiola fa temps que sap que no es pot restar en silenci, que cal explicar-ho al món i fer-lo partícip.

Perquè la millor de les victòries és això: fer que la nostra llibertat sigui una autèntica meravella.