Soc un paio que xiula. Soc de cor senzill i se m’enganxen tornades, jingles de ràdio, melodies sofisticades i ritmes que venen de sorolls del carrer. I xiulo. Tarararà, tarararí. Em trobo amb gent, a la feina o al bar, que em diuen “ai algú està content” o bé “mira la primavera”, o allò terrible de “estàs enamorat, eh”. Deixeu-me tranquil. Faig musiqueta per no escoltar-me. Diu que cada dia tenim 60.000 pensaments, i d’avui en recordaria cinc o sis. Quina mandra que em faig, i els altres ni t’explico. Em dius que dic massa vegades ‘sempre’ i ‘tot’, que soc un exagerat. També dic ‘mai’i molt sovint ‘no’, alerta. Acostumes a tenir raó, però quan et parlo així i et dic el que et dic és per convicció i no per desig. Serà un dels pocs moments. Però sé que els triomfs venen per la voluntat i no pas pel geni. Cansat de ser brillant i veure’m sempre sol al mirall. Tot és benvingut, d’acord, però aquí hem vingut a fer coses importants, sobretot per tu i, per tant, per mi.

Sé que no em creus quan et dic que només vull que estiguis bé. I si m’apretes i em permets, també diré que només vull fer-te riure. Així llegit sembla infantil. No em creus perquè no es pot creure. La fe tots la tenim justeta. Només els anys i els moments baixos dels hiverns més infernals i dels estius més gèlids ho poden certificar. El testimoni, la coherència, fer bo un mal dia. En el fons no em coneixes de res. I el que en saps potser no és ni per tornar-me la trucada. Només em mostro a tu, encara lluny de cantar-te que “seràs l’amor i la ferocitat, seràs la clau que obri tots els panys”, com ens esbudella el nostre poeta. Però tot fa pensar que som la casualitat que estàvem esperant. Ni bo ni dolent, ni profecia ni maledicció: és i som.

La vida és com Hisenda, sempre et demana des del passat, i avui et recalcula la cotització anterior, allò que vas ser i que ningú recorda. I com amb el fisc, pobre de tu que et queixis o gosis reclamar. La vida ve, et pega la bufa, i aixeca’t quan i com puguis. I aquelles tardes a Milà, aquelles nits pel Born, aquells primers sopars al Japó, i aquells matins a exòtics llocs amb humitat salvatge i somriures lleganyosos. També són la vida. I et fa viure. Mirar-te de perfil, en horitzontal, sense atrevir-te a respirar. Exhalar el teu aire, com si et fumés. No voler que s’acabessin els dies, no voler perdre res. I com d’això passem a la maledicció dels diumenges a la tarda, que és com més lluny podem estar.

No gosar pensar-te. Com si et pogués molestar allà on estiguis, allà amb la teva altra vida en la qual no tinc paper ni diàleg. Vudú que em punxa l’ànima amb angoixa, tan absurda com feridora. I l’home del piano m’identifica entre aquells que comparteixen aquella beguda a la qual anomenen solitud, però que és millor que beure sol. I de l’alcohol no surto perquè com diu el poeta madrileny “cuando ella está cerca el vino se hace fuego”. I és que, reblo el trèvol de cites, amb Lorca, que ens va fer dir que et segueixo per l’aire com un bri d’herba. I no vull deixar de ser així. Aquesta és la meva essència, la teva també, no t’amaguis, no cal. Ens mereixem aquesta intensitat, prova científica que tot és veritat. Després ja vindrà el després, no pateixis, et garanteixo malenconia i nits enfocades en el final d’un got en una barra de fusta del carrer Aribau. 

Trobem a faltar el temps del record, però no el lloc. Naveguem buscant sensacions. I t’he trobat, com un oasi potser, però no ets cap miratge, ni jo estic mort de set. Soc un sibarita de la solitud i la distància. Fa temps que t’observo, només que ara m’ho he deixat creure, m’has convençut. Jo que tants homes he sigut, no he sigut mai l’home que has estimat, diu el gran escriptor argentí. No el corregiré, només afegiré un ‘encara’. Perquè tenim una oportunitat, i una altra i encara més. Siguem justos, tinguem paciència, sapiguem jugar. La única cosa que no et puc perdonar és que no sàpigues volar. Com que vinc de molt lluny no acabes de veure ni creure on vull anar. Soc només un altre devot del rom del barrilet del Caribbean Club, que creu en els miracles, sobretot perquè sé que s’han de treballar. I tu em dius que marxes. Potser et vols escapar de tu, o potser fuges d’un altre.

Quina gran condemna fer de la teva vida una gran mentida quan l’encomanes a un altre, subcontractar l’ànima i el somni sembla mal negoci. No ens necessitem, però ens tenim, com diu la cançó. Hauria de ser un bàlsam, una sort, un reconeixement que Déu té un bastó que pica i no fa remor. Però és igual, seguirem patint, neguitosos, perquè no sabem què volem quan estem asseguts a sobre del que desitgem. Miops. Perquè tenim pànic, i això no va només de ser valent, va de diagnosis, que és molt pitjor. “La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols” ens assenyala Eva Baltasar amb aquell bisturí. Però de la pols estan fets els estels, què vols que et digui. Diu que la decisió del primer petó és la més crucial de qualsevol història d’amor (o diga-li com vulguis) perquè conté dintre seu la redempció.

Som fruit dels moments, esclaus de les èpoques, però amos del que decidirem. El dret a decidir què m’interessa. Perquè voler i desitjar ja ho tenim clar. Amor i passió. I jo el que més voldria és poder arribar a un diumenge teu, que fos nostre, i encendre el matí sense cap més preocupació que on esmorzar, on comprar el diari i si et desperto ara o després. Aquell sol dominical que s’escola entre els porticons, ara que ja la primavera fa de Barcelona el millor lloc del món, i corre aquest airet que refresca i t’acarona, i tot plegat entre contrallums que et defineixen la fosca silueta de sirena, només interrompuda per aquesta melena despentinada que mai perd el seu lloc. Així es fabriquen els records. Els que t’assalten l’ànima, i t’apreten el cor perquè trobar a faltar és la millor part de l’amor, i oblidar és la pitjor. De moment, vivim per sempre.