No puc evitar imaginar-me les negociacions per a la investidura del PSOE amb els partits catalans com una partida de pòquer al bar dels germans Torres, els protagonistes insubstituïbles d’algunes de les novel·les més memorables de Ferran Torrent. Tothom mira les seves cartes i fa les seves apostes tot mirant-se de cua d’ull els adversaris. Tothom fa veure que se’n fia dels altres, però alhora tots saben que tothom menteix.

[noticiadiari]2/264756[/noticiadiari]
A pesar del mantra “cobrar per avançat” que va començar a córrer l’endemà de les eleccions, la realitat imposada per l’habilitat demostrada pel president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, és que només el català al Congrés dels Diputats s’ha pogut fer realitat abans de la investidura. El líder del PSOE ha arrossegat els partits catalans fins a col·locar-los al caire de l’abisme, i els ha fet i els farà signar un acord d’investidura basat en promeses i compromisos sense cap data ni concreció explícita.

La història recent ens mostra que cada cop que els partits catalans han anat a pactar a Madrid han sortit escaldats. Qui no recorda el “blindatge a la immersió” o l’acord de finançament que acabaria amb el dèficit fiscal? Diu la llegenda que quan l'expresident espanyol José María Aznar va cedir al seu homòleg català, Jordi Pujol més quota de l’IRPF, a continuació va ampliar la plantilla d’inspector d’Hisenda a Catalunya per augmentar la recaptació i així recuperar els diners cedits. Se non è vero…    

[noticiadiari]2/264748[/noticiadiari]
El text del pacte entre PSOE i ERC ens mostra que tornem a ensopegar amb la mateixa pedra. El “traspàs integral” de Rodalies ha esdevingut una empresa mixta Estat-Generalitat on l’Estat conservarà el poder de veto en qüestions anomenades genèricament “estratègiques”. La Taula de Negociació torna a quedar en mans de comissions tècniques que si l’Estat no convoca o no hi assisteix, aturaran la segona taula com va aturar la primera.

Les transferències econòmiques pactades poden córrer el mateix destí de les disposicions transitòries de l’Estatut que l’Estat ha ignorat durant anys i panys. Junts va pel mateix camí. L’amnistia quedarà a mercè d’un Senat que podrà aturar i entorpir la tramitació durant mesos, però sobretot dependrà de la voluntat d’una justícia que ja sabem quin peu calça. No hi ha cap verificador que pugui obligar l’Estat a complir les seves paraules.

L’única esperança que s’esbrina en la mirada del tafur és que la majoria parlamentària serà tan feble que haurà de demostrar constantment el seu compromís amb els acords signats. Tothom sap que el PSOE no accepta les demandes dels independentistes per convenciment democràtic, sinó per necessitat. Si tingués cap alternativa, la que fos, l’agafaria sense pensar.

Ara bé, si pretén aprovar un pressupost o qualsevol llei important, haurà d’exhibir un grau de compliment acceptable si vol mantenir el suport dels partits catalans. És cert que pot governar quatre anys amb pressupostos prorrogats i amb decrets llei que puguin ser tombats pel Congrés, però seria un escenari d’inestabilitat poc acceptable en un context europeu que ja té prou fronts oberts a pertot.

Els partits catalans se sumaran a la investidura de Sánchez bo i sabent que sortiran escaldats. Ho sap tothom i és profecia. Aquest cop, però, pot resultar que el balanç final sigui positiu, perquè les necessitats aritmètiques del PSOE es mantindran durant tota la legislatura. Això sí: la independència restarà al fons d’un calaix dormint el son dels justos per una bona temporada.