Dimarts, 21 de març, es commemorava el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Discriminació Racial. El mateix dia que Ramón Tamames pronunciava aquesta frase al Congrés, en el transcurs de la seva intervenció al debat de la moció de censura a Pedro Sánchez: "Per què a Espanya hi ha tres milions i mig d'aturats i tots els hispanoamericans que venen troben feina el dia següent? I tots els que venen del Marroc troben feina el dia següent... I els espanyols no troben feina. Això s'ha d'estudiar". La frase, que va generar estupefacció per l'assumpció que feia l'exdirigent del PCE de l'ideari xenòfob i populista de Vox, es va reproduir ràpidament a les xarxes socials. Un excomunista vomitant en seu parlamentària el decàleg discriminatori de l'extrema dreta.

Alguns mitjans van contribuir decisivament a amplificar la reflexió -allunyada de la realitat- de Tamames. Capçaleres i cadenes que cobrien la sessió a la cambra baixa van difondre l'extracte en vídeo, pensant segurament en el consum que en faria l'audiència i sense el contrapès de la veritat. I què diuen les dades? L'últim estudi vinculat al Ministeri d'Inclusió, conegut també dimarts, determina que els fills de ciutadans amb nacionalitat espanyola tenen un 36% més de possibilitats que els de fills de migrants de ser escollits per superar un procés de selecció en ofertes laborals. La investigació, elaborada per l'Institut Ortega i Gasset a petició ministerial, es va fer amb l'enviament de dobles candidatures -currículums d'espanyols i també de migrants de nacionalitat xinesa, peruana, dominicana i marroquina- a més d'un miler d'anuncis laborals. El resultat va ser diàfan. Si els teus pares són d'origen estranger, ho tens més difícil.

La tesi que sosté que la immigració envia els ciutadans autòctons a l'atur és una de les mentides més habituals de la ultradreta racista que s'escampa, amb diferents sigles i caretes, per Europa. El mercat laboral de l'Estat no es podria sostenir sense la força de treball del col·lectiu migrant -amb pes en sectors històricament mal remunerats i damnificats per l'economia submergida-, de la mateixa manera que és inimaginable sostenir el sistema de pensions o la sanitat pública sense la contribució dels empleats arribats de l'estranger. És inexplicable que un fet tan bàsic no consti a un acadèmic d'estructura econòmica de la trajectòria de Tamames, amb vanitat suficient per edulcorar la seva aportació en la Transició i presentar-se com a candidat alternatiu a la presidència.

A Tamames, atrapat volgudament per l'abraçada de Santiago Abascal, se li hauria d'haver reclamat responsabilitat i rigor en el seu moment de glòria al Congrés. I la premsa s'ha de receptar autoexigència en la cobertura informativa de l'extrema dreta, per no limitar-se a la simple funció d'altaveu de discursos maliciosament prefabricats. No hi ha una fórmula màgica per deconstruir l'ideari de la ultradreta, però la primera pedra d'un producte periodísticament seriós ha de sustentar-se en l'anàlisi dels fets més que en la difusió acrítica de les paraules. I això és possible també en una cobertura feta en directe. L'objectiu últim de l'ofici no ha de ser apilar xifres d'audiència sinó tractar l'audiència amb respecte. I només es pot respectar el lector o l'oient des de la bona praxi.

La conseqüència directa de la convivència entre l'extrema dreta i determinada premsa és l'ascens de propostes polítiques com Vox, que aprofita totes les esquerdes del sistema, ja siguin els dèficits dels partits tradicionals o les carències de l'ecosistema de mitjans. És necessari tenir-ho present. I no s'hi val a lamentar-se'n tard. El plany en nits electorals, quan es consolida l'escrutini, és un simple acte de cinisme si abans s'ha blanquejat els líders piròmans de la política i la seva agenda.