El dilluns de Pasqua, el dia de la mona com diu molta gent, és una jornada festiva en el calendari laboral del Principat, el País Valencià i les Balears. Els detractors dels Països Catalans no donaran importància a aquest fet, aparentment innocu, però que no demostra altra cosa que l’existència d’un espai cultural comú, per més subjacent, malmès i amagat que estigui. És un dels trets característics de la nostra cultura nacional i popular, amb un arrelament inqüestionable i amb la capacitat d’incorporar gent vinguda d’altres indrets, pel seu caràcter festiu, amable i, eminentment, familiar. Només al Principat se n’hauran consumit prop de 700 mil, de mones, que vol dir, pel cap baix, un mínim de 700 mil famílies, bo i tenint en compte que, ben sovint, es tracta d’una activitat compartida amb d’altres. Si bé cada cop queden més enrere, en general, els temps aquells d’anar a menjar la mona fora del poble, en grups d’amics, a llocs assenyalats com ermites, boscos o fonts i passar-hi bona part del dia (a Cambrils anàvem a La Llosa, davant la mar, a la banda de garbí, un indret avui ple d’apartaments...), ara la pràctica festiva es fa més en família, a casa, i menys amb els amics, és intergeneracional i acostuma a convertir-se en les postres del dia, en substitució del pastís o tortell habitual.

No acaba de quedar clar l’origen de la paraula mona, ni si ve del llatí o de l’àrab, que hi ha interpretacions per a tots els gustos, si bé la primera té molts més adeptes i més acreditats. Segons el diccionari de l’IEC, la mona és el "Pastís amb un o més ous durs o bé amb figures de xocolata, que els padrins solen regalar a llurs fillols per Pasqua". De fet, ens referim als padrins no en el sentit d’avis, com en molts llocs del país, sinó en el de padrins joves o de fonts, com diuen a Mallorca, o padrins de baptisme, encara que ara hi hagi gent que no ha estat batejada mai i menja mona... En realitat, hi ha qui continua comprant-se ella mateixa la pròpia mona, un cop el padrí ha desistit obertament de les seves funcions o, simplement, ha passat a millor vida. A les Balears, però, no hi és un costum arrelat, la mona, per més que se’n vegin pels aparadors. Però sí que ho és que els padrins joves regalin als fillols uns rosaris de fruites confitades, per a ser menjats, no el dilluns de Pasqua, sinó per Tots Sants, tot i que panades, rubiols, flaons i crespells sobrants d’aquests dies, hi són benvinguts, el diumenge següent al de Pasqua, en la celebració del Pancaritat, en un lloc fora vila i amb amics i familiars.

La mona, pròpiament dita, pot adoptar formes diverses, si bé la rodona i de textura esponjosa és la que s’ha acabat imposant, a tot arreu, com a més normal i, doncs, majoritària. Ara n’hi ha de mantega, de xocolata i de fruites i, generalment, amb figures de xocolata que representen personatges famosos, sigui per als infants, sigui per als grans, amb escuts de clubs de futbol i, fins i tot, algun cop, amb intencionalitat política, talment els ninots de les falles. La mona tradicional, però, és la rosca que duu ous durs i, encara que mai ho he estat gaire llépol, confesso que, farcida de massapà, és l’única que em fa el pes. L’altra, la que avui és majoritària, més aviat m’embafa, però reconec que hi ha gent a casa meva a qui  sí que fa perdre el senderi, si bé d’altres com jo ens la mengem més per motius diguem-ne socioculturals, que no pas pròpiament gastronòmics. He llegit en algun lloc que, abans, les mones podien arribar a dur fins a 12 ou durs, xifra màxima que es corresponia amb el nombre d’anys que es considerava ja l’adequat per a fer la comunió, si no s’havia fet abans. Tants ous, doncs,  com anys.

Ser “dur com un ou de mona” és una manera de dir d’algú que és dur d’enteniment, que li costa d’entendre les coses. I quan algú està molt distret i no posa atenció en el que es diu o passa al seu entorn, s’assegura que “pensa en la mona de Pasqua”. La colònia catalanoparlant d’Algèria, establerta allà ben bé des del començament de l’ocupació francesa el 1830 i fins al 1962, continuà en terres africanes l’hàbit de sortir a passar el dia al camp a menjar-hi la mona per Pasqua. La majoria d’aquesta immigració al país magribí era valenciana i de les comarques del sud del país, concentrada sobretot a Orà, si bé també hi havia molts menorquins (dits allà maonesos, fossin del poble que fossin) a Fort de l’Eau, així com en nombre ja molt inferior, rossellonesos, valencians de les comarques centrals i catalans del Principat. Sigui com sigui, el cert és que la tradició arrelà entre els que parlaven “patuet”, el dialecte català d’Algèria, i tots, a despit de llur procedència, l’anaren assumint com a cosa pròpia i com a factor d’identitat. Tant és així que, en la segona emigració, ara ja en terres de França, els catalanoparlants “potes negres” o pied noirs s’hi emportaren també la mona, al costat de la melangia d’uns paisatges deixats per sempre. El fet que, en ple segle XXI, en diferents pastisseries regentades per pieds noirs, sobretot cap a la Provença hi hagi mones als aparadors, per Pasqua, n’és la millor prova, encara que siguin mones passades pel sedàs d’una fonètica més o menys francesada: mounes...!