I, de cop i volta, sense avisar, amb traïdoria i amb una dosi de mala llet que no es pot aguantar, et comuniquen la tragèdia. Tot s’enfosqueix. Silenci. S’ha acabat. Saps que a partir d’avui mai més no podràs somriure amb la mateixa intensitat que ho has fet fins fa tot just uns instants. I rumies. I tot et dol i et fa mal. Plores, tremoles. Quina merda. I rumies com de dur serà tot a partir d’ara. S’ha acabat, sí, però cal continuar perquè aquest món no deixarà de rodar per tu i perquè tens altres cors per atendre que continuen bategant.

No em puc ni imaginar –ho sento- el dolor dels familiars i dels amics més propers de les persones que ahir van perdre la vida en l’accident aeri als Alps francesos. Ni puc ni vull. M’esgarrifa pensar que vostè, jo ens pot tocar viure algun dia aquesta amarga experiència. M’hi nego. Abans, que em passi a mi, que no senti res. Marxar i s’ha acabat. Imaginar el dol dels que m’estimen, però, també em fa patir. Buf, és insuportable només de pensar-hi.

Per quin mal joc no estem ni estarem mai preparats per això? Per què tot i reflexionar-hi, a vegades a casa, amb els amics, no volem ni imaginar-nos la tragèdia? Jo crec que és mentida que es  pot superar tot. Aneu a pastar fang venedors de xarop de serp disfressats de consultors d’emocions! Si una persona propera agafa un avió per anar a treballar, si fa unes hores t’ha fet un petó i ningú no t’ha avisat que seria el darrer, el record ajuda, però no cura. Ni el temps ni res. Només, potser, els seus ulls reflectits als ulls del petit/a que heu fet junts. Potser sí. Jo que sé, no vull ni pensar-hi he dit.

I de cop, el somni del país lliure, el projecte de la feina, el pla pel cap de setmana, el nou capítol de House of Cards, la cinquena Champions del Barça... tot, el banal i el transcendental, deixa de tenir sentit en l’aspecte formal, conceptual i adquireix una dimensió simbòlica i personal insospitada. Perquè a partir d’avui quan tot passi serà sense ell/ella, però sempre pensaràs “si ell/ella ho hagués vist...”. Potser ho podrà veure, potser sí, però ho haurà de veure i de viure a través teu. I, de sobte, ja saps que aquest propòsit és el projecte de la teva vida: viure-la diverses vegades. És una putada, però ho faràs. I t’ajudarem quan calgui si ens ho demanes.

La mort és una merda. I si no t’avisa, una puta merda.