La motivació de l'esforç

26 de juliol de 2012
El que interessa és la motivació. Quan fem un esforç el que cal és saber què ens mou a fer-lo, no tant el com, ni el què. M’ho deien aquesta setmana tant l’aventurer Albert Bosch, com el filòsof Francesc Torralba. Manteníem una conversa pel Líquids, que és la manera en que abordem qüestions al voltant dels valors a l’estiu a L’oracle de Catalunya Ràdio.

Dos homes, l’un que ha arribat a ser de “titani”, que ha fet maratons, curses, escalades a l’Himàlaia, i ha creuat l’Antàrtida per arribar al pol sud superant situacions duríssimes, i posant la seva resistència personal a prova a cada nou repte. L’altre, un dels grans pensadors del nostre present, que domina les preguntes i respostes sobre les grans qüestions de la humanitat, parlant sobre el valor de l’esforç. El que aixeca més reclam. Sovint sentim a dir que hem perdut la cultura de l’esforç, que les actuals generacions sovint pensen que tot és de franc, i que sense esforç hi ha qui es guanya molt bé la vida. I encara podrem entrar a comparar si això de l’esforç funciona per uns quants, aquells futbolistes milionaris, que si es lleven molt d’hora i s’esforcen encara poden eixamplar el seu palmarès i fins i tot la seva retribució, que aquells milers de ciutadans que tot i llevar-se d’hora, o molt d’hora seguiran demanant feina.

Aquests dies ens en farem un fart de veure els esforçats atletes de tota condició a Londres intentant trencar marques i fites olímpiques. I just també aquests  dies hem recordat  a dojo el vintè aniversari dels Jocs de Barcelona. Hi ha esforç individual i esforç col·lectiu en uns jocs, el de tota una ciutadania abocada i motivada al voltant d’un objectiu comú. I aquest exemple de superar diferències polítiques i anar junts és el que deu haver acabat d’animar els partits catalans a l’hora de donar un suport majoritari al Parlament a la proposta d’un pacte fiscal que millori aquesta situació d'asfíxia i agonia econòmica en que viu Catalunya els últims mesos. Mal aniria.

Han saltat totes les alarmes: quan sents que tres hospitals no podran pagar nòmines, que tanta i tant gent viu amb angoixa per si la Generalitat acabarà pagant a final de mes la factura del mes de maig, de si amb tantes retallades com portem acabarem veient la llum algun dia. Sembla de debò que tant d’esforç no hagi servit per a res. I més encara quan hem d’acabar demanant diners a un Estat que és incapaç de complir amb els seus pagaments consignats als Pressupostos, que escanya imposant terminis i objectius d’un dèficit que provoca.

Potser per això val la pena aquest esforç d’un pacte fiscal. Que s’entengui  que junts ens en podem sortir. Encara que en aquest cas caldrà més imaginació que mai, més que l’època de la Barcelona olímpica, i sobretot caldrà trobar la motivació.