La música catalana no s'extingeix (avui)
«Malgrat el to funerari de l’anunci de la companyia de telefonia Parlem, la vitalitat musical en català és notable i cobreix molts registres»
Ara a portada
-
Societat Més romana que espanyola: l'Església catalana, davant del Vaticà post-Francesc Pep Martí i Vallverdú
-
Internacional «Vladímir, para!»: Trump exigeix a Putin que signi ja un acord de pau després de l'atac rus a Kíiv Redacció
-
-
-
Política Un altre triple salt mortal de Sánchez: fer de la necessitat virtut amb la despesa militar Tania Tapia Díaz

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
01 de gener de 2022
Aquests dies, els mitjans hem elaborat les tradicionals seleccions dels discos més formosos de l’any, i ara que podem percebre cert derrotisme col·lectiu, cal aixecar el dit per fer notar com de simpàtica ha estat la nostra collita del 2021. El repàs d’aquestes llistes ens parla d’una escena musical reeixida, gens embalsamada, ni malenconiosa, ni decadent, fins i tot receptiva als talents aventurats, de nova planta, que es creuen en els rànquings amb figures que a poc a poc han anat construint carreres consistents.
Ocupen altes posicions artistes com ara el duet folk-electrònic-còsmic Maria Arnal i Marcel Bagés i a la cantautora pop roots Joana Serrat, singladures que han anat agafant més i més gruix en aquests darrers anys, com ara la de Ferran Palau amb la seva metafísica volàtil. S’hi respira un cert ball de llengües, on el català, cohabitant amb el castellà i l’anglès, ocupa una posició força destacada, tot inspirant propostes debutants i benvingudes com les de La Ludwig Band o Maria Hein. En castellà cal parlar del vibrant debut d’Alizzz, còmplice de Rosalia i C. Tangana, llançat ara en solitari sota un signe molt pop, i de la mestissa Queralt Lahoz.
Però, malgrat el to funerari de l’anunci de la companyia de telefonia Parlem, que sembla convidar-te no pas a donar-te d’alta de res, sinó a deixar-ho estar i canviar de país, la vitalitat musical en català és notable i cobreix molts registres: l’empenta urbana de Zoo i The Tyets, el neomestissatge d’Oques Grasses, la raresa exquisida que respon per Tarta Relena, duet electro-litúrgic que s’avé a barrejar la nostra llengua amb l’occità, el georgià o el llatí (i que ja està començant a rebre floretes de la premsa internacional, com ara l’influent Pitchfork).
Alhora, és agradable constatar que no ens oblidem dels qui ja fa temps que van deixar enrere el sempre gratificant (i mediàticament agraït) estatus de novetat: Roger Mas, Mazoni, Caïm Riba, Joan Dausà o, en castellà, Maria Rodés amb La Estrella de David. Els discos de tots aquests artistes figuren en una o altra llista, o en més d’una, com també els de dues veus troncals de la cançó, Maria del Mar Bonet, aquest cop en tàndem amb Borja Penalba, i Marina Rossell.
El 2021 no ha estat un any de crisi creativa ni productiva per a la música catalana, ni per a la música en català, i no sembla que l’avaluació dels mitjans sigui del tot aliena a la preferència del públic: alguns d’aquests artistes estan capacitats per omplir grans recintes, com podem constatar arran de les convocatòries al Palau Sant Jordi, anunciades per als pròxims mesos, per part de Zoo i Oques Grasses (a més d’Antònia Font i Sopa de Cabra).
Per esmentar ara només els que canten en català. No està tan malament per a una llengua que, diu l’eslògan publicitari, “ha entrat en procés d’extinció”.
Ocupen altes posicions artistes com ara el duet folk-electrònic-còsmic Maria Arnal i Marcel Bagés i a la cantautora pop roots Joana Serrat, singladures que han anat agafant més i més gruix en aquests darrers anys, com ara la de Ferran Palau amb la seva metafísica volàtil. S’hi respira un cert ball de llengües, on el català, cohabitant amb el castellà i l’anglès, ocupa una posició força destacada, tot inspirant propostes debutants i benvingudes com les de La Ludwig Band o Maria Hein. En castellà cal parlar del vibrant debut d’Alizzz, còmplice de Rosalia i C. Tangana, llançat ara en solitari sota un signe molt pop, i de la mestissa Queralt Lahoz.
Però, malgrat el to funerari de l’anunci de la companyia de telefonia Parlem, que sembla convidar-te no pas a donar-te d’alta de res, sinó a deixar-ho estar i canviar de país, la vitalitat musical en català és notable i cobreix molts registres: l’empenta urbana de Zoo i The Tyets, el neomestissatge d’Oques Grasses, la raresa exquisida que respon per Tarta Relena, duet electro-litúrgic que s’avé a barrejar la nostra llengua amb l’occità, el georgià o el llatí (i que ja està començant a rebre floretes de la premsa internacional, com ara l’influent Pitchfork).
Alhora, és agradable constatar que no ens oblidem dels qui ja fa temps que van deixar enrere el sempre gratificant (i mediàticament agraït) estatus de novetat: Roger Mas, Mazoni, Caïm Riba, Joan Dausà o, en castellà, Maria Rodés amb La Estrella de David. Els discos de tots aquests artistes figuren en una o altra llista, o en més d’una, com també els de dues veus troncals de la cançó, Maria del Mar Bonet, aquest cop en tàndem amb Borja Penalba, i Marina Rossell.
El 2021 no ha estat un any de crisi creativa ni productiva per a la música catalana, ni per a la música en català, i no sembla que l’avaluació dels mitjans sigui del tot aliena a la preferència del públic: alguns d’aquests artistes estan capacitats per omplir grans recintes, com podem constatar arran de les convocatòries al Palau Sant Jordi, anunciades per als pròxims mesos, per part de Zoo i Oques Grasses (a més d’Antònia Font i Sopa de Cabra).
Per esmentar ara només els que canten en català. No està tan malament per a una llengua que, diu l’eslògan publicitari, “ha entrat en procés d’extinció”.