Alguns al·leguen que no es va vetar el cantant nord-americà de reggae Matisyahu al festival Rototom, de Benicàssim, perquè fos jueu sinó per les seves idees, però només a ell se li va exigir que fes un pronunciament específic sobre un afer de política internacional. A ningú més del cartell, ni aquest any ni mai. I d’igual manera que la frase “jo no sóc antisemita sinó antisionista” és la que solen fer anar molts antisemites, dir que vetes un artista jueu per les seves idees és la modalitat argumental preferida per als que simplement, el que volen, és censurar un artista jueu. Cal recordar, d’altra banda, que ser sionista no és, a hores d'ara, cap delicte tipificat: és, senzillament, ser partidari que els jueus tinguin un Estat i oposar-se, per tant, als qui, com ara molts dels països veïns d’Israel o els nois de Hamàs, els volen, literalment, llançar tots al mar.

Hem estat davant d’un cas, resolt feliçment després de pressions i titubejos (esperem que Matisyahu acabi actuant al festival), que revela un rastre de judeofòbia i, alhora, una violació de drets fonamentals, com ara la lliure opinió i creença. Quina mania que tenen alguns de prohibir les coses que no els cauen bé. De barrejar-ho tot, i de saludar el principi de la llibertat d’expressió només quan s’expressa en la direcció que els agrada. Hem d’aprendre a destriar les coses o ens acabarem assemblant a un país de tribus. Perquè, a veure, ara, als artistes russos que vinguin actuar, potser els haurem d’exigir que condemnin les accions de Putin a Crimea i Ucraïna? Cada festival o programador es dedicarà a estudiar l’historial polític del país d’on vénen els artistes que vol contractar i decidirà si els demana pronunciaments públics sobre el que li vingui de gust? I si surt un festival que als cubans o veneçolans els demana expressar adhesió a Castro o Maduro? O a l’inrevés, que abjurin del comunisme per tal de poder actuar? Potser si és la primera opció, direm bravo, i si no, els titllarem de feixistes? És així com funciona això? O potser no, perquè aquesta mena d’exigències polítiques només s’apliquen a artistes jueus, sospitosos crònics d’alguna cosa?

Fa temps que el conflicte d’Orient Mitjà ha esdevingut un ingredient més d’un pack ideològic prefabricat, associat a una certa idea d’esquerres. Israel queia millor quan el conflicte era àrab-israelià en lloc de palestino-israelià, quan els israelians eren David i no Goliat. L’esquerra és sentimental i per sistema acostuma a posar-se del cantó de qui creu identificar com a dèbil, i no hi ha argument més motivador per a un català per ser anti-israelià que dir-li que el PP hi és a favor. Som així. I bé, seguint el fil, mira fins on hem arribat, a un artista nord-americà que actua sense problemes per tot Europa menys a casa nostra, on li demanem uns certificats ideològics que no demanem a ningú més. O recordem el boicot, fa dos estius, a un músic català, Eric Herrera, assenyalat amb la pintoresca acusació de ser favorable a l’existència de l’Estat d’Israel, Estat reconegut per l’ONU des del 1948. Festivals alternatius que acaben sent més restrictius i dogmàtics que els festivals no alternatius. 

I on queda l’art en tot plegat? Ah, potser és que hi ha festivals on la música no és el més important, on la reafirmació individual al voltant d’unes idees, d’unes consignes, del paquet ideològic que dèiem, té més pes que els factors artístics. Festivals, espais, que són així o que poden caure, de vegades, en mans dels qui volen fer-los així. La música no com a finalitat, sinó com a eina, o com a excusa per exorcitzar els més obscurs fantasmes. Deixeu-la en pau, doncs, si us plau.