Fa més de trenta anys que em dedico al periodisme musical i quan em demano per què vaig triar aquest camí m’haig de remuntar als dies en què uns discos determinats van tenir un efecte trasbalsador en la meva edat adolescent. M’agradava sobretot escoltar-los mentre llegia les peripècies dels artistes a les revistes de rock, que llavors, parlo de l’any 1979, venien a ser Vibraciones i Popular 1. Però confesso que fa molt de temps que no em retrobo amb aquells àlbums, de vinil naturalment, amb portades espectaculars i embolcalls màgics, que se t’emportaven molt lluny. Aquelles músiques que són a l’origen de tot plegat.

A les seccions de cultura de la premsa, aquests dies, hem baixat un graó en el seguiment de l0actualitat, i em fa l'efecte que són ben rebuts els articles, reportatges i informes que conviden a repassar joies d'altres temps: de la música, del cinema o de la literatura. Agendes de quarantena, recomanacions culturals per a dies de confinament... Ens parlen d’obres que potser ja coneixíem però que guardàvem en algun racó remot de la memòria, o de peces que ignoràvem i que ens poden donar una gratificació inesperada i tranquil·la.

Els clàssics de la música són presents a les plataformes d’streaming, però encara és millor escoltar-los en un format que no admeti interferències, lliure de notificacions de whatsapp o Twitter, aliè a l’estrès d’aquesta connectivitat crònica que ens té a tots funcionant cada dia a cop de xiulet i amb l’ai al cor. Aquests dies, les xarxes fan un servei perquè ens acosten a familiars i amics, però alhora disposar de més temps ens ha de poder permetre abaixar-nos del tren del brogit permanent.

Descobrir grans obres que no t’havies parat mai a escoltar, i menys íntegrament, ja sigui de David Bowie, John Coltrane o Stravinski, transmet sensacions plaents inhabituals, amb fondària. És desafortunat perdre’t altes fites de l’art quan, per primera vegada a la història, són a l’abast de la mà. Som uns privilegiats i ni ens n’adonem. El prestigi de la queixa, de la insatisfacció i de l’estirabot, confonent-ho tot amb tenir personalitat o amb ser molt exigents, ens han afeblit l’esperit i ens han ennuvolat el sentit de la realitat.

I alhora, recuperar les músiques que un dia et van sacsejar l’ànima i que tenies mig oblidades et pot subministrar sensacions reveladores. Perquè aquelles cançons són les mateixes, però tu has canviat. Hi pots veure costures que abans et passaven per alt, però tant se val: aquell so, aquell conjunt de melodies, riffs de guitarra, dinàmiques instrumentals i escenografies extravagants representa una antiga versió de tu de la qual per força han de quedar vestigis. Alhora, pots gaudir de la mateixa obra d’una altra manera, gràcies a una informació disponible que a l’època era impensable: la xarxa n’és plena, d’explicacions sobre el perquè de cada cançó, d’entrevistes que filen prim, de vídeos que en el seu moment t’haurien fet embogir.

No cal sobrevalorar els efectes del moment en què som: això també passarà i no sembla fàcil que el gènere humà canviï ara d’una manera radical per haver viscut aquestes setmanes de confinament forçat. Serem diferents quan sortim de tot això? Haurem après a valorar més les coses? Combinarem una mica millor el vertigen quotidià amb la mirada serena? Doncs miri, ni idea, però si més no, ens hem de sentir moralment obligats a tenir cura del moment, a saber-lo llegir, encara que sigui perquè, d’aquí un temps, quan ho recordem, sentim melangia d’aquelles estranyes setmanes en què vam ser una mica més lúcids.