La música s’escriu, s’escolta i es balla amb el cap i amb el cor, amb les orelles i amb els peus. Les cançons són un viu retrat de la realitat social i cultural del país. Tot sabem de la importància de la música per entendre l’existència d’un poble. La música evoluciona i la nostra escena musical no es podria entendre sense l’arrel mediterrània amarada per les tonades d’anada i vinguda de tots aquells nouvinguts que s’incorporen cada dia al nostre paisatge sonor, que l’enriqueixen i el fan créixer. Sense fronteres. Músiques compartides que ens identifiquen com a solidaris i ens obren al món.

La nostra música és la vostra música i és la música del món si és que hi ha músiques d’algú. Ningú pot pensar que la música es mantindrà en creixement constant i permament, com un aliment de primera necessitat, si no tenim uns mitjans de comunicació que facin possible la realitat sonora de la cadena de valors culturals. Perquè sí, la música catalana és real, es crea, s’escolta i existeix, i s’exporta arreu del món.

Per això, la veu silenciada d’una ràdio i una televisió musicals i públiques és un atemptat a la llibertat d’expressió. La música pràcticament callada a iCat.cat, sense l’alternativa d’una ràdio musical a la FM, per exemple, és una mordassa a les veus del poble i la seva democràcia. Perquè la democràcia s’assoleix votant, però també cantant, exercint el dret a decidir i decidint també l’accés a la música per a tothom. Avui, encara només un 10% de la música a les ràdios és en català, no tenim ràdio musical pública en antena i la TV no ofereix prou espais musicals. Les festes majors, principal circuit de la música en directe al nostre país, tan sols programa un 25% de música en català. Amb tot, és cert que els darrers temps, els mitjans estan obrint les finestres a la música del país, i cal reconèixer l’esforç de Catalunya Ràdio, TV3, RAC1 o la Xarxa de Comunicació Local, i això és un símbol que els temps estan canviant, també en la música.

La música és la nostra identitat i també la nostra dignitat. I els músics són els soldats de trinxera de la cultura catalana. A primera línia per defensar des de les arrels de la tradició a la transformació del carrer. Volem un país lliure, sí. I per això encara tenim dèficits: calen també uns músics, lliures i amb drets, respectats i considerats. Els músics no són els bufons de la cort, sinó el més preuat tresor per viure des de les cançons de bressol a les històries d’amor o de lluita... "Què volen aquesta gent que truquen de matinada?".

La llengua uneix els Països Catalans, igual que les cançons. És per aquest motiu que hem de ser capaços de reclamar més altaveus: drets i deures al Govern i a les institucions per construir un país amb una partitura real i de futur. La música ha de deixar de ser invisible per esdevenir patrimoni real i actual, un valor a l’alça i una inversió de futur. Totes les músiques estan per fer i totes les músiques són possibles, i en totes les llengües.