En plena Primera República, el 23 d'abril de 1873, fa 150 anys hi hagué un nou intent de cop d'estat del partit dels radicals espanyols amb la complicitat dels militars Pavía, Topete i Serrano per evitar que s'avancés cap a la República Federal. Pi i Margall l'avortà, però el boicot general dels partits monàrquics o tèbiament republicans a les següents eleccions de juny (a Catalunya votà només un 25% de la gent amb dret a fer-ho, és a dir, homes de més de 21 anys), deixà el debat en mans de republicans moderats, centristes i intransigents. Els primers, partidaris d'una República com la francesa de biaix liberal-conservador; els segons i els tercers, de repúbliques com Estats Units (EUA) i Suïssa; per uns, construïda de dalt a baix, per d'altres de baix a dalt. Les forces de la reacció actuaren i el caos a dins del bloc republicà explica la famosa anècdota del president del Consell de Ministres, Estanislau Figueras, que esbufegà: "Senyors, ja no aguanto més. Els seré franc: estic fins als collons de tots nosaltres"

Foren moments de democràcia universal (del 1868-1974) masculina de majors de 25/21 anys. A l'Estat des de la Constitució de Cadis el sufragi censatari estava limitat a propietaris i persones amb determinades "capacitats". Fins als 1890 no s'aprovà definitivament aquest sufragi universal masculinitzat. I és el 1932, amb la Segona República, que el dret de sufragi s'amplià a les dones.  

La democràcia parlamentària va vinculada a la revolució burgesa que eliminà els drets senyorials de nobles i eclesiàstics. D'aquí procedeix en bona part el concepte modern de nació. Nació: conjunt de persones que comparteixen la voluntat de comunitat política. Aquesta nació fundacionalment excloïa els partidaris de l'Antic règim. Hi havia una definició interclassista popular enfront de la classe nobiliària i senyorial. Aquesta definició de matriu francesa ha conviscut, però amb una altra de matriu germànica, on la terra, el país, la llengua, la cultura, les institucions tradicionals tenen un pes determinant.

[noticiadiari]2/254148[/noticiadiari]

No és per casualitat que els països més equilibrats i cívics del món són aquells on els avatars de la història els han permès fer coincidir les institucions derivades de la comunitat política amb la nació configurada al llarg del temps per pòsits culturals i llengua comuna majoritària. La societat civil catalana més activa ha maldat al llarg del temps per aconseguir aquesta confluència. La república federal del 1873 dels presidents catalans en fou un assaig. Com ho foren els intents esporàdics de proclamació de l'Estat català.

Avui, després de l'enèsim assaig del 2017, ens trobem confusos i potser desencisats sobre cap on hem d'encaminar els passos per bastir una comunitat política emancipada. Mentrestant, però, la nació malda per perseverar, i ho ha de fer amb instruments polítics inferiors a l'Estat: una institució subestatal autonòmica i els ajuntaments. La nació catalana són la majoria de ciutadans que, d'una banda, estan disposats a compartir comunitat política (més del 80%) i de l'altra dels que volen també identificar-se culturalment, lingüísticament, amb els empelts procedents de les noves migracions, però sense tallar les arrels. La confluència d'aquests corrents és la nació que estem bastint.

Són moments d'ansietat compartits amb tot el món i especialment amb les nacions europees, que vivim un despertar del somni de les democràcies avançades i l'estat del benestar, amb marginació europea en la nova economia postindustrial, crisi climàtica, emergència migratòria, guerra a l'est-europeu i pandèmies impensables. La sensació de la ciutadania és que el seu vot no serveix per a gran cosa en aquells temes que depenen de grans poders econòmics internacionals, que són mediatitzats pel club d'estats que és la Unió Europea o, fins i tot, pel que fa a les decisions que pren un estat catalanofòbic com l'espanyol.

[superfillagrantema]1577[/superfillagrantema]

I és tan així, que caldria esperar que en els àmbits de competències limitades, però de grans efectes immediats per la ciutadania, com són els ajuntaments, els ciutadans acudissin en massa a votar. És aquí on el seu vot pot ser determinant per al poble i ciutat, per a la nació. El suport municipal a les empreses que creen ocupació; el compromís real amb la transició energètica amb construcció de sostres solars i reserva de sòl urbà i industrial per a aquesta funció, la gestió de l'aigua i l'agricultura de proximitat; la fidelitat a la llengua catalana amb la seva promoció en tots els camps des de les activitats extraescolars, a la programació d'esdeveniments culturals i musicals; l'aposta per una nació en construcció on s'incorporen les noves ciutadanies amb les seves aportacions, però amb uns valors democràtics compartits; la promoció de la meritocràcia i l'esforç i, per tant, l'aplicació de polítiques socials que fugin de l'especialització en la marginalitat; l'empenta decisiva a l'habitatge assequible per tota la gamma de persones que haurien de destinar més del 30 % dels ingressos a pagar el lloguer; la transformació de l'administració cap a l'eficiència, transparència, accessibilitat a tota la ciutadania, incentivant les bones pràctiques i sancionant les dolentes...

En la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, durant 40 anys, hi ha hagut alcaldies socialistes o del món convergent. En quines s'ha començat a avançar en la línia d'aquests reptes necessaris? Ens estem trobant, de boca dels de sempre, amb pràctiques i discursos simples basats en el desenvolupisme fracassat i en el discurs de la seguretat, molts cops vinculat a la impressió del canvi de paisatge humà de les nostres ciutats. Davant d'aquest conservadorisme, les forces socials emergents pel canvi s'han d'articular entorn de la construcció nacional des dels municipis. La nació som la gent, la majoria de la gent de les classes populars, no sempre amb interessos immediats coincidents, però que superant el corporativisme i l'egoisme particular hem de sumar pel bé comú, de baix a dalt. Aquells republicans d'aires llibertaris de fa 150 anys proposaven des de la comunitat familiar, de poble, de nació construir la República. Vist avui, amb els problemes globals tan inaccessibles, l'acció local també acaba essent determinant a l'hora d'escapar del catastrofisme, tan estimat pels autoritaris que estan a l'aguait. Així que, no ens deixem aixecar la camisa. Analitzem amb atenció la trajectòria de les opcions que se'ns presenten a les eleccions municipals. Triem. I a votar, més que mai d'aquí a un mes.