Catalunya no pot quedar enrere en la instal·lació d’energies renovables. Hem estat ferms des de fa segles en la creació de riquesa gràcies als emprenedors i no podem deixar de ser-ho. Mantenim el lideratge estatal en productivitat i encara avui doblem a Madrid en aquest aspecte; només ens sobrepassen en el PIB per l’efecte capital.

Però ens cal disposar de l’energia pròpia per combatre la carbonització del medi ambient, el canvis climàtics i els incendis. I a més hem d’aconseguir abaratir la factura elèctrica, avui la més cara d’Europa. Conseqüentment hem de disposar d’energia neta i barata per prosseguir creant riquesa.

Els diferents col·legis d’Enginyers catalans així ho han manifestat i ho han recomanat. El govern ho ha d’escoltar i des del Parlament s’han de crear noves lleis per fer-ho possible. I paradoxalment de fa poc s’han restringit territoris per poder-ne instal·lar amb exclusions difícils d’interpretar mentre existeixen desproporcions evidents com és el cas de la Terra Alta que produeix energia per atendre gairebé el 25% de la població total catalana. I s’hi continuen construint instal·lacions amb molins mastodòntics que per haver de ser transportats han de destruir places públiques per no poder arribar als indrets on s’han d’ubicar.

Això ha succeït a Gandesa que per manca de la variant de la carretera N-420 que havia de construir-se fa vint-tres anys, han hagut de menjar-se part de la rotonda i les voreres que l’envolten dins el casc urbà, sense disposar del permís municipal. La utilitat pública que representa la posta en marxa d’aquests molins ha passat per sobre del govern del mateix ajuntament.  

Quan em refereixo a les restriccions ho manifesto per les desigualtats territorials existents. A les Terres de l’Ebre tenim centenars de molins instal·lats i altres comarques de Catalunya no en disposen cap al seu territori. Sembla que sempre hagin de recaure sobre els territoris més pobres, que es despoblen, on els joves hi migren per manca de treball. Els seus ajuntaments, mancats de recursos, quan se’ls ofereixen “quatre duros” a canvi de deixar instal·lar molins als seus termes, accedeixen sense adonar-se que les lleis actuals no estan legislades per afavorir-los. La quantitat que a un ajuntament en recessió se li atorga pels permisos d’obra i d’ocupació, semblen raonables però en realitat son ineficients i mancats d’objectivitat.

I això es torna a produir amb els parcs solars. Els pagesos que no poden viure de la terra, conreant el triple que treballaven els seus pares, quan es jubilen, abandonen la seva professió i venen les finques per instal·lar-hi plaques solars. Aviat trossos de primera categoria els veurem plens de plaques; deixaran de produir i el sector primari que ha estat l’essencial pels petits pobles, s’anirà debilitant, els joves continuaran fugint del poble i l’economia local quedarà  més esmorteïda i deprimida.

I així alguns senyors diputats, exclouen comarques –les seves- per instal·lar-hi parcs d’energies netes, i sempre recauen sobre els mateixos; els més deprimits, sense estudiar les possibilitats que existeixen per desenvolupar aquests territoris, que es podrien remeiar legislant lleis adequades. La conclusió és claríssima; els municipis han de rebre compensacions orientades a crear riquesa directa i desenvolupar l’economia, amb l’objecte d’equilibrar territorialment Catalunya i que mantinguin la població i en pugui atreure de nova. I això és possible canviant la filosofia de la llei.

La primera compensació hauria d’anar dirigida a rebaixar el preu de la factura elèctrica pels enormes excedents que produeixen, algunes comarques. Així els emprenedors incentivarien nous llocs de treball en rebaixar els costos de producció i els particulars quedarien compensats per l’impacte ambiental dels monstres metàl·lics que envaeixen els seus termes municipals. I la segona és que les compensacions que reben els ajuntaments s’inverteixin en fomentar llocs de treball i crear empreses amb ajudes directes, provinents d’aquestes instal·lacions.

Actualment la majoria dels ajuntaments de pobles petits, amb moltes limitacions a atendre, pel despoblament i per la manca de contribuents al municipi, inverteixen els beneficis per reparar carrers, construir casals, festes majors o per mantenir equips de futbol, entre altres. Per solucionar-ho des del Parlament s’ha de legislar canviant-ne el sentit i orientar-los al desenvolupament social i econòmic d’aquestes poblacions. La millora de l’enllumenat públic o la construcció d’espais verds municipals ha d’arribar amb les ajudes dels Plans d’Obres i Serveis provinents de la Generalitat i les Diputacions. I això ho deixo ben explicat al meu llibre “El Despoblament Rural”, com s’hauria d’escometre i existeixen mètodes activadors que ja funcionen i donen resultat en aquest sentit.

Vet aquí, doncs, que Catalunya necessita abastar-se d’energies netes, com demanen els diferents Col·legis d’Enginyers i no quedar enrere de la resta de la península i d’Europa. La nostra despesa elèctrica és alta per la forta industrialització, però no resulta raonable que unes comarques aportin tant i altres no gens, amb l’agreujant legislatiu que discrimina algunes zones riques amb tractes més o menys preferencials. La solidaritat interterritorial ha de començar per la homogeneïtat, tenint en compte factors com el vent o el sol, que no a totes és el mateix.

L’aportació hauria de ser proporcional dins les característiques de cadascuna. I per l’energia solar en concret, ¿per què no legislen lleis afavoridores per instal·lar plaques sobre les teulades de les indústries per auto-abastir-se d’energia?

Així quedarien mínimament compensades les proporcionalitats territorials, evitant contaminació on més es produeix per l’aglomeració urbana i els vehicles que embruten l’atmosfera.
                                                                  Anton Monner –Cronista de Gandesa-