Gest rere gest, imatge rere imatge: així ha nascut –i ha estat ideat– el projecte de govern de Pedro Sánchez. No n'ha faltat cap: gestos en pro del diàleg, per la concòrdia, per acontentar gent d'ànima política contraposada. Gestos per demostrar que en sap, que està preparat i que es mou bé en la tasca publicitària de la "jugada mestra". Gestos de cara a la galeria mediàtica, d'altres buscant l'aplaudiment de la massa enfervorida, i els de més enllà subratllant que també pot ser un tipus dur que no dubtarà si ha de prendre decisions incòmodes. Fins i tot amb una dimissió rècord, els set dies de gràcia de Màxim Huerta. Com si tot hagués estat escrit per un guionista ressacós de Sálvame.
Com que viu de gestos i de l'autocomplaença de la simbologia, el nou executiu no ha dubtat a dir la seva pel que fa al debat dels presos polítics. Un gest més en la comèdia nacional de dir i desdir, d'assegurar i desmentir. Aquest dijous hem vist com el govern espanyol i el jutge Llarena s'han anat passant la pilota amb el tema, a plena llum del dia. Primer és Grande-Marlaska, el ministre de l'Interior, qui afirma que veu amb bons ulls un apropament dels presos polítics a Catalunya, però que la decisió no depèn d'ell, sinó de Llarena. Tot seguit, és el jutge del Tribunal Suprem qui el contradiu i assegura que no, que "no té competència per definir el centre penitenciari al qual han de seguir".
Semblaria un joc, si no fos perquè l'assumpte és molt i molt seriós. Perquè la política de gestos i símbols televisats en programes de màxima audiència també ha de comportar que el debat sigui alimentat per idees, per punts de vista clars, per decisions i propostes. Tant d'una banda, com de l'altra. Ni hem de claudicar als estralls del govern a cop de share que ha construït Sánchez, ni hem d'entrar, des de Catalunya, en la dialèctica de la derrota i de tenir-ne prou amb recuperar allò perdut. "No és això, companys", que cantaria Llach si encara tingués esma.
Tot i que les declaracions de Marlaska ja suposen un canvi d'intencions, el missatge ni és prou contundent ni aporta solucions a una situació injusta, indigna i desmesurada. Que la repressió, la censura, la por i els dubtes no ens privin de veure quina és la situació, crua i dolorosa: que més enllà de victòries minses, no hauria de ser necessari acostar els presos. Perquè, en l'Europa democràtica del segle XXI no n'hi hauria d'haver, de presos polítics.