Rafael Albertí va ser pioner en això de fer-nos passar una nit al museu. Va escriure l'obra de teatre Noche de guerra en el museo del Prado ambientada al mes de novembre del 1936 en plena guerra civil, quan els milicians s'apressen a baixar als soterranis del museu els quadres per evitar que patissin danys pels bombardejos de Franco. I en l'obra els personatges de quadres com el del Tres de Mayo de Goya, agafen cos i preparen una barricada de defensa, i s'hi van sumant altres personatges de la pinacoteca, des de Felip IV i els seus bufons, o als de l'enterrament de la sardina, i es fa sortir Manuel Godoy, l'home fort a l'ombra dels anys 1800 i la reina Maria Luisa de Parma, dona de Carles IV, considerada l'última reina espanyola de l'antic règim. A l'obra se'ls acusa de traïció, se'ls jutja i executa.

Alberti, poeta de la Generació del 27, militant del PCE, va ser membre de l'Aliança d'Intel·lectuals antifeixistes, i va participar d'aquesta acció per salvar les obres d'art de la destrucció, havia narrat aquella experiència en algun article, l'any 1956 en va fer l'obra de teatre i finalment des del seu exili de Roma, va estrenar Noche de guerra en el museo del Prado el 2 de març del 1973 dirigida per Lino Britto i José Lifante. Ricard Salvat la va estrenar ja l'any 78,  el 29 de novembre, tres anys després de la mort el dictador, i amb Albertí com a diputat del PCE,  al Maria Guerrero de Madrid, amb Juan Diego, Carmen Maura, Tina Saínz o Charo Soriano entre altres actors i actrius, i l'any 2003 hi va tornar amb un altre repartiment.

Repassant els diaris de Ricard Salvat, el volum que va del 73 al 75 es pot reviure l'estrena a Roma i la frustració d'Alberti perquè el director italià no el cridés a saludar el dia de l'estrena, tot i la càrrega simbòlica que podia tenir. Salvat (no necessitava el seguiment de Pegasus, per bé que prengués precaucions quan parlava per telèfon) anotava tota la seva activitat diària i així sabem com es va desplaçar fins a Roma, i també la dificultat d'omplir la sala romana, tot i que, en canvi, per l'estrena es quedés gent fora. I ja explica l'interès de poder-la representar a Espanya. Explica Salvat: "Com la majoria de la gent del 27 que he conegut, només parlaria d'ell... Et guanya, finalment, per la seva qualitat de creador i per una mena d'última categoria que sempre acaba tenint. Mai no comet una vulgaritat".

D'aquesta obra d'Alberti, també se'n va fer una lectura dramatitzada el 2003 a la plaça del Rei de Barcelona, i Salvat el 2000 també va dirigir a la Sala Muntaner el text d'Alberto Miralles Okupes al Museu del Prado on feia aparèixer com a personatges des d'Alberti a Buñuel, Picasso, la Xirgu, o Garcia Lorca i Ortega y Gasset. Aquesta setmana la representació ha sigut tota una altra, perquè al museu del Prado no s'hi ha jutjat, ni executat cap monarca, com va imaginar Alberti, sinó que s'han obert les sales per reconvertir-les en menjador de gala pel sopar dels mandataris que han participat en la cimera de l'OTAN de Madrid.

La cimera de l'enfortiment de l'OTAN, la dels pressupostos del 2% (no de cultura sinó de defensa), la de l'eixamplament amb països com Finlàndia i Suècia (amb la "traïció" als refugiats kurds) i les condicions de Turquia, la del canvi de condició de Rússia, ara enemic amb la invasió d'Ucraïna, la de l'assenyalament de la Xina, la dels 360 graus, la que considera que es defensarà el flanc sud, amb Ceuta i Melilla i la que fa dels moviments migratoris un problema de seguretat. La cimera que assumeix els riscos de la guerra híbrida i del terrorisme.

L'OTAN, d'entrada no, i 40 anys més tard, et faig del Prado un menjador. L'OTAN que té el seu origen en el Tractat de Washington del 1949, quan dotze estats de banda i banda de l'atlàntic es van comprometre a ajudar-se militarment si eren agredits. Alberti encara no havia escrit la seva obra, i la llavor de l'OTAN ja anava fent camí, fins als 30 membres actuals. Poc podia pensar que al Prado s'hi ferien un petó Macron i la seva dona mentre vagarejaven contemplant pintures.

La cimera que ha tingut doncs una lectura més de premsa rosa, amb les parelles dels mandataris amb agenda turística, i amb la justícia poètica de fer compartir coberts, cadira per cadira a Victor Orban, el president hongarès i al marit del president de Luxemburg. El Museu del Prado, que ja s'entén que ens el carreguin a les costelles, i que ens diuen que per això es desequilibren les balances fiscals, si ha de fer magne restaurant per aquells que han rearmat el planeta com mai davant els riscos que ens amenacen. En tot cas el sopar no va coincidir amb la nit de museus, que hauria donat l'oportunitat que la ciutadania, els okupes i el sur sum corda també piquessin una croqueta reial.