Aquests últims dies la capital de l'estat s'ha esmorzat amb una allau de notícies sobre el sistema corruptiu del PP de Madrid: el totpoderós partit encapçalat durant dècades per a Esperanza Aguirre i el seu entourage sembla confirmar fins i tot les pitjors sospites que –pot ser amb una certa ingenuïtat performativa–, Podemos havia posat de manifest amb el seu Tramabus. En aquests dies, malgrat totes les seves ingenuïtats, sembla clar que el "relat" dels morats sembla haver-la endevinat. Així com agafen molt de sentit les bromes que s'han popularitzat ràpidament per a les xarxes entorn de la iniciativa dels de Pablo Iglesias: per la trama del PP de Madrid es necessitaria tota una flota de busos, no només un. Malgrat ja molts estiguin instal·lats en la idea que la corrupció no passarà factura als conservadors espanyols, en aquest cas els efectes són difícilment previsibles: per l'abast dels fets, per la connexió directa que tot ciutadà de la Comunitat de Madrid pot fer entre el saqueig popular i l'empitjorament dels serveis públics, també per a la pròpia idiosincràsia i imatge dels personatges compromesos en aquella vicissitud. Per tant, temps al temps i a veure: els efectes de tan greus notícies els sabrem en els propers mesos.

Tanmateix, el saludable soroll fet pel destapament dels casos de corrupció a la capital de l'Estat ha provocat que passés a segona fila un altre esdeveniment cabdal que està tenint lloc en aquests dies a Madrid: l'homenatge oficial que l'Ajuntament de la ciutat està fent a La Nueve, la unitat militar de republicans espanyols que, el 24 d'agost de 1944 fou la primera a entrar a la ciutat de París, alliberant-la dels nazis.

Els republicans espanyols sortits del país cap a França un cop finalitzada la Guerra Civil foren reclosos als camps de refugiats francesos i nord-africans. Al cap de poc temps li van oferir tornar a Espanya o allistar-se a la Legió Francesa. Alguns tornaren i foren víctimes de la repressió franquista. D'altres es quedaren i posteriorment van combatre a la Resistència francesa. Alguns d'aquells que es trobaven al Nord d'Àfrica, el 1943 s'integraren en la 2º Divisió Blindada del general Leclerc, a l'exèrcit de la França Lliure de Charles de Gaulle. Els noms dels tancs revelaven inequívocament la procedència dels 146 dels 160 efectius d'aquella peculiar unitat: Ebro, Guernica, Don Quijote, Guadalajara. I, justament aquests foren els tancs que primers alliberaren París.

Però després d'aquell triomf aquells combatents continuaren la seva lluita contra el feixisme, una batalla que per tots ells, havia començat el 1936. El final de la Segona Guerra Mundial els enxamparia a Berchtesgaden (Alemanya), on es trobava el refugi de muntanya d'Adolf Hitler, el conegut "Niu de l'àguila". Els de La Nueve, com molts ciutadans espanyols, esperaven la intervenció aliada en Espanya després de la guerra, però aquesta no es va produir. Desil·lusionats i sols es quedaren a l'altre costat dels Pirineus, tirant endavant com van poder, en molts casos treballant com a mecànics en les grans factories franceses com Renault i Citroën. La seva història extraordinària quedà silenciada durant moltes dècades: no fou fins al 2004 que a França se li va fer un primer reconeixement en ocasió del 60è aniversari de l'alliberament de la ciutat. Però a l'estat espanyol mai se li havia fet un homenatge institucional, fins a aquesta setmana, quan el consistori presidit per a Manuela Carmena ha decidit dedicar a La Nueve un parc de Ciudad Lineal i organitzar tot un seguit d'actes d'homenatge als quals ha participat, a més de l'alcaldessa de París Anne Hidalgo (les ciutats, sempre, a la davantera) també Rafael Gómez, de 97 anys, últim supervivent d'aquella unitat.

Això que ha passat a Madrid és molt més important d'allò que a primera vista pugui semblar, perquè representa una clara inversió de tendència: en el Madrid dels González, dels Aguirre, dels Gallardón, dels Rato –i que també semblava ser el Madrid de les restes del franquisme sociològic, del "no obrim les ferides del passat" –, s'ha fet un acte de desacomplexada reivindicació institucional –no acadèmica, no només de la societat civil–, de la memòria republicana. I s'ha escollit fer-ho rescatant una part decisiva de la història, aquella que connecta la II República espanyola amb la resta de la història del continent i del món per allò que –malgrat totes les imperfeccions–, en definitiva fou: un experiment democràtic i modernitzador, que es va oposar a l'ascens de la barbàrie feixista. Tots els demòcrates –a dins i a fora de l'estat espanyol, a un costat i a l'altre de l'Ebre– hauríem de felicitar a les institucions de la ciutat de Madrid per a la seva iniciativa, però sobretot estar sempre agraïts a aquells herois oblidats que lluitaren per a les llibertats de tothom.