La papereta del «no»
«Els partidaris del “no” estan rebent una pallissa democràtica perquè el “sí” desplega un festival argumental molt difícil de combatre»
ARA A PORTADA

- Eduard Voltas
- Periodista i editor
La situació és especialment complicada en el bàndol del “no” a la independència, en el qual, lamentablement, el PSC està plenament inscrit. I no perquè no tinguin el poder coercitiu al seu costat, que el tenen, sinó per la incapacitat de formular una alternativa atractiva al “sí”. Els partidaris del “no” estan rebent una pallissa democràtica de les que fan època, perquè el “sí” està desplegant un festival argumental molt difícil de combatre. El “sí” argumenta des de la dreta (Sala i Martin), des de l’esquerra (Teresa Forcades), des de dalt (presidència de la Generalitat) i des de baix (microentitats de poble). És un intens foc creuat d’arguments que de vegades pot resultar contradictori però que té absolutament aclaparats els partits i opinadors unionistes, que no saben cap a on disparar perquè els trets els arriben de tot arreu. Un festival argumental que té una cosa en comú: sempre és en positiu, sempre porta implícita la promesa versemblant d’un futur millor.
Crec que que aquest és el principal problema dels unionistes: la incapacitat d’omplir de contingut positiu i creïble la papereta del “no”. No hi ha ni una sola connotació positiva en el “no”, no existeix una oferta atractiva per a la nació catalana dins d’Espanya. Uns (PP i C’S) ens demanen el “no” per quedar-nos exactament on som ara, que és on la gran majoria de la societat catalana no vol estar. És un “no” absolutament immobilista. Uns altres (PSC) ens demanen el “no” en nom d’una vaga i inconcreta reforma federal que només tindria el suport d’un partit en hores baixes i que no té cap expectativa de governar en el curt termini. Una reforma, a més que no té ni tindrà el suport de l’altre gran partit espanyol, i que per tant és políticament i tècnicament inviable.
Més aviat que tard els ciutadans hauran de decidir davant d’una urna quin futur volen per a Catalunya. Si hi arribem en les actuals condicions (i res no em fa pensar que el no sigui capaç d’articular una alternativa engrescadora i sobretot versemblant), això només pot tenir un final. En democràcia, tenir el poder coercitiu pot ser útil. Però tenir el poder argumental és definitiu.
Nascut a Barcelona (1970), és periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. El podeu seguir al canal de Telegram.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.