Aquest cap de setmana els socialistes de les Espanyes es troben a Granada per posar negre sobre blanc una proposta consensuada de reforma federal de la Constitució. Aquest cap de setmana els progressistes espanyols ens marcaran el seu sostre: estem disposats a arribar fins aquí. Tinc molta curiositat per saber on és i com és aquest sostre, i sobretot per comprovar com han influït en el PSOE trenta anys de democràcia i 30 anys de pedagogia i influència interna del PSC. Els senyals que hem rebut fins ara, però, no són gaire esperançadors per als federalistes catalans. No avancem esdeveniments, però em temo que Granada pot significar per al PSC alguna cosa semblant al que va significar Atenes per al Barça de Cruyff: el brusc despertar d’un somni.

La situació és especialment complicada en el bàndol del “no” a la independència, en el qual, lamentablement, el PSC està plenament inscrit. I no perquè no tinguin el poder coercitiu al seu costat, que el tenen, sinó per la incapacitat de formular una alternativa atractiva al “sí”. Els partidaris del “no” estan rebent una pallissa democràtica de les que fan època, perquè el “sí” està desplegant un festival argumental molt difícil de combatre. El “sí” argumenta des de la dreta (Sala i Martin), des de l’esquerra (Teresa Forcades), des de dalt (presidència de la Generalitat) i des de baix (microentitats de poble). És un intens foc creuat d’arguments que de vegades pot resultar contradictori però que té absolutament aclaparats els partits i opinadors unionistes, que no saben cap a on disparar perquè els trets els arriben de tot arreu. Un festival argumental que té una cosa en comú: sempre és en positiu, sempre porta implícita la promesa versemblant d’un futur millor.

Crec que que aquest és el principal problema dels unionistes: la incapacitat d’omplir de contingut positiu i creïble la papereta del “no”. No hi ha ni una sola connotació positiva en el “no”, no existeix una oferta atractiva per a la nació catalana dins d’Espanya. Uns (PP i C’S) ens demanen el “no” per quedar-nos exactament on som ara, que és on la gran majoria de la societat catalana no vol estar. És un “no” absolutament immobilista. Uns altres (PSC) ens demanen el “no” en nom d’una vaga i inconcreta reforma federal que només tindria el suport d’un partit en hores baixes i que no té cap expectativa de governar en el curt termini. Una reforma, a més que no té ni tindrà el suport de l’altre gran partit espanyol, i que per tant és políticament i tècnicament inviable.

Més aviat que tard els ciutadans hauran de decidir davant d’una urna quin futur volen per a Catalunya. Si hi arribem en les actuals condicions (i res no em fa pensar que el no sigui capaç d’articular una alternativa engrescadora i sobretot versemblant), això només pot tenir un final. En democràcia, tenir el poder coercitiu pot ser útil. Però tenir el poder argumental és definitiu.