Des que tinc ús de raó política, un dels llocs comuns del periodisme català ha estat la consideració de CiU com un partit especialista en la gestió de les ambigüitats. Hem sentit dir això de CiU com a crítica, però també com a elogi, en funció d’on venia el missatge. “El partit del sí però no”, “el partit que entre setmana fa gestió autonòmica i el cap de setmana abrandament nacionalista”, “el partit de la puta i la Ramoneta”. O en positiu, un partit capaç d’atraure el vot de la gent d’ordre més conservadora i estrictament autonomista, però al mateix temps el de les classes populars autòctones més radicalment nacionalistes d’arreu de les comarques.

La tesi era que CiU vivia políticament d’aquesta ambigüitat nacional, i que defugia la clarificació perquè això podia ser el seu final com a força central del catalanisme. Doncs bé, finalment ha arribat una nova era política caracteritzada per la fi de les ambigüitats, i quin és el partit que s’està dissolent com un terròs de sucre? És Convergència i Unió? No. Paradoxalment, és el PSC.  

Què li ha passat al PSC? Moltes coses, segur, però per damunt de totes una: la seva proposta política central (una Catalunya socialment avançada en el marc d’una Espanya federal i respectuosa amb la pluralitat nacional) ha deixat de ser creïble per una gran majoria social. Simplement, la gent ja no s’ho creu, ja no ho veu possible. Primer Aznar amb la seva agressivitat espanyolista i després Zapatero amb les seves frívoles i falses promeses es van carregar la idea d’una Espanya on Catalunya se sentís còmode. I el Tribunal Constitucional, amb la sentència de l’Estatut, va rematar la feina.

Davant l’evidència, podria semblar que els socialistes catalans estan buscant refugi en l’ambigüitat que durant tants anys va ser la marca de la casa de CiU: el PSC actual és un partit capaç de desmarcar-se del PSOE en el Congrés per primera vegada, i al mateix temps votar amb el PP i els xenòfobs de Josep Anglada el boicot a la consulta a la segona ciutat de Catalunya. Però més que ambigüitat calculada, la majoria hi percebem desorientació profunda. I de pas, una pena molt gran per la progressiva degradació d’un projecte polític que ha aportat tant al nostre país.

De la mateixa manera que les marques i les botigues es van morint poc a poc quan el producte que venen deixa d’interessar els consumidors, resulta molt complicat sobreviure en el mercat polític quan proposes una idea que ja no resulta creïble. Com és lògic, el PSC es resisteix a abandonar la seva idea de sempre, perquè està en el seu ADN fundacional: el PSC va néixer per fer possible aquesta Catalunya socialment avançada dins d’una Espanya federal i respectuosa, i és natural que s’hi abraci amb la mateixa professionalitat i convicció que els violinistes del Titanic. Però el vaixell de l’Espanya plural s’enfonsa a gran velocitat, i els socialistes catalans han de decidir si continuen tocant i moren ofegats, o bé si pugen a les barques salvavides i ens ajuden a construir un nou país.