Fa alguns anys, quan l'impuls de l'1-O es precipitava cap al desencantament, una votant independentista em va explicar la seva decepció a través d'una trista paradoxa. Els nostres líders polítics -deia- ens han abandonat, però no podem deixar de votar-los perquè l'alternativa és aterridora. No crec que aquest sentiment hagi estat mai unànime, però seria absurd negar l'evidència: la declaració d'independència va desembocar en un aiguat repressiu i amb el temps va anar estenent-se una aguda sensació d'impotència i desbandada.

[Lee aquí el artículo de Jonathan Martínez en castellano]

No obstant això, les formacions sobiranistes van mantenir un cert múscul electoral, fins i tot quan la independència va deixar de figurar en la primera fila de les seves reivindicacions. Però alguna cosa es va torçar el 23-J. De sobte, entre les lluites caïnites i les crides a l'abstenció, les sigles que van sostenir el referèndum es van desdibuixar a les urnes. ERC va perdre sis diputats. Junts en va perdre un. La CUP va desaparèixer del Congrés. La victòria del PSC va ser tan aclaparadora que no és forassenyat atribuir una fracció dels seus vots a més d'un independentista temorós de PP i Vox. L'alternativa aterridora.

[noticiadiari]2/260466[/noticiadiari]
El cas és que els números poden ser molt capritxosos. Durant la nit electoral, el comptador d'escons va anar ballant fins a dibuixar un escenari atapeïdíssim que deixava el desempat en mans independentistes i més concretament en mans de Junts. De sobte, tothom girava el cap cap a Waterloo. Vet aquí la paradoxa independentista: precisament ara que tants votants havien abandonat ERC i Junts, resulta que ERC i Junts disposen d'un inusitat protagonisme. La idea de l'amnistia torna als titulars. Apareix un nou interès per promoure la llengua catalana. Encara no dono crèdit.

Fins a aquest mateix matí, la constitució final de la mesa del Congrés surava en un núvol d'incògnites. Els mitjans han caracteritzat Junts com un actor polític heterodox i imprevisible. Alguns fins i tot donaven per fet que els diputats de l'expresident Carles Puigdemont deixarien caure la socialista Francina Armengol a manera d'advertiment. Crec que subestimaven el partit. Si el PSOE hagués perdut la presidència de la mesa, el líder socialista, Pedro Sánchez, hauria renunciat a negociar la seva investidura i Junts no podia permetre's aquesta imperícia. Els números han situat l'independentisme en una posició d'avantatge i el més raonable era aprofitar la conjuntura.

[noticiadiari]2/261520[/noticiadiari]
Negociar la mesa, això sí, és una tasca molt més lleugera que negociar la presidència del govern espanyol. Ara comença de veritat l'espectacle, la guerra de posicions, les trobades discretes, les encaixades de mà. Si els pronòstics es compleixen, serà una batalla llarga i esgotadora, i hi ha dues maneres de lliurar-la: amb els carrers plens o amb els carrers buits. Amb pressió social o sense ella. Potser aquesta és una altra de les paradoxes independentistes: quan es van buidar els carrers, van començar a omplir-se els despatxos.