La convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre ha greixat de nou les màquines mediàtiques i ha disparat la tensió entre el bloc pro-referèndum i el govern espanyol. En aquest context, el bloc dels comuns ha decidit qualificar el referèndum com una acció de mobilització sense una capacitat vinculant. La cerca durant mesos del suport dels comuns ha pretès traslladar a l’àmbit polític allò que succeeix entre la ciutadania, i fins i tot entre els seus propis votants: que la convocatòria del referèndum tingui un suport transversal, amb el suport de persones d’ideologia diferent.

En última instància, la cerca insistent del suport dels comuns i haver-los convertit en un actor pivotal pel referèndum buscava atorgar a la convocatòria una legitimitat àmplia. De la mateixa manera que unes eleccions no les posa en dubte ningú i el guanyador (i el perdedor) resultant és percebut com a legítim, un referèndum acceptat per (quasi) tots tindria un resultat també acceptat per tothom.

La clau de volta de la legitimitat del resultat, però, no és tant el suport dels comuns, sinó la participació global que s’aconseguirà. Tal com desenvolupava Marc Guinjoan la setmana passada, l’experiència comparada recomana no establir límits legals de participació per declarar el resultat com a vàlid, atès que això incentivaria l’abstenció dels contraris a la independència. A partir d’aquí, per tant, el gran dubte de l’1-O és si s’aconseguirà una participació necessària perquè el resultat es llegeixi com a vinculant, tant a nivell intern com a nivell internacional.

La participació del procés de participació del 9-N va ser de 2,3 milions de persones, la qual cosa va representar al voltant del 40% del cens electoral (en funció de si tenim o no en compte que els joves de 16 i 17 anys i la població immigrada també hi tenien dret a vot). Si es volgués arribar al límit del 55% de participació que el referèndum de Montenegro requeria, això significa que caldria, com a mínim, un milió de vots més que el 9-N. Si el referèndum es fa “com sempre”, hi haurà alguns efectes mecànics que faran que la participació pugi, com el fet de tenir més col·legis electorals arreu del territori o que els partits facin una campanya més intensa. En última instància, però, el fet que la gent participi o no dependrà de dues dimensions crucials que la literatura en ciència política ha assenyalat com a crucials.

En primer lloc, la gent participa en unes eleccions, o en un referèndum, per una qüestió expressiva. Votar comporta expressar una opció, una preferència, una ideologia o una pertinença a un grup. Implica una afirmació positiva, en el sentit que es tracta d’una acció que té un significat per ella mateixa, independentment de si aquesta acció té un efecte concret o no. Els experts acostumen a assenyalar el vot nul o blanc com una acció expressiva: s’emet com a senyal de protesta (o d’acceptació), però sense cap repercussió concreta (com l’elecció d’un diputat o diputada). La participació en la consulta del 9-N va ser, en termes generals, això: una acció afirmativa, de protesta o d’acceptació, de pertinença a un grup o de rebuig. Molt probablement, aquest component expressiu hi seguirà sent l’1-O, però l’organització del referèndum ha de seguir insistint amb què la consulta oferirà un espai de debat als del sí, als del no, i fins i tot als que promocionen l’abstenció. Tothom ha de poder dur a terme el seu comportament expressiu. En aquest sentit, la comissió del no és més necessària que mai.

El segon punt que caldria tenir en compte és allò que la literatura especialitzada anomena com l’aspecte instrumental. La gent vota per expressar, però també perquè s’implementin certes polítiques o perquè les coses canviïn. Per exemple, la gent renuncia sovint al partit que vol votar i opta al que té més opcions d’aconseguir la victòria (allò que es coneix com a vot estratègic, o vot útil en termes populars). Aquesta lògica és precisament la que li mancava a la consulta del 9-N. Pocs sabien què passaria ni què canviaria després. Traslladat al referèndum significa que l’1-O ha de servir per alguna cosa, més enllà de la d’oferir una plataforma perquè la gent expressi la seva “opinió”. Fer creïble la idea que el resultat serà vinculant i que el govern català n’aplicarà els resultats acabarà empenyent la participació a l’alça de manera inevitable.

Dit d’una altra manera, el 1-O no només ha d’oferir una plataforma de protesta sinó un instrument vinculant perquè les coses canviïn. Si finalment la participació és alta, a ningú li importarà que els comuns hagin donat un suport (o un rebuig) tebi a l'1-O. Per sort, la ciutadania no sempre segueix les seves elits polítiques.