Havia de passar. La independència s’està veient frenada per la mateixa dinàmica partitocràtica que ha impedit fer una llei electoral catalana en trenta anys, o que ha promocionat uns diputats que majoritàriament no han fet cap altra cosa a la seva vida que ocupar càrrecs públics. Estem tant entusiasmats amb les grans manifestacions de força dels partidaris d’un estat català que no ens hem aturat a pensar com són i com podrien actuar els màxims responsables de dur-ho a la pràctica. Hauríem de ser més psicòlegs i menys politòlegs.

Majoritàriament, l’independentisme transversal sorgit a partir de la gran manifestació del 2012 s’ha comportat de forma exquisida amb les corrupteles i els descarats canvis de camisa d’alguns vividors de la política que abracen ara la causa de l’anomenat “procés”. No hem volgut posar el dit a la nafra en aquestes qüestions amb l’excusa que “quan arribi la independència ja ens hi ocuparem”. Mentre a nosaltres ens mou la bona fe, pot ser que ens preguntem si aquest mateix idealisme que hem demostrat el veiem en els escons del Parlament de Catalunya. Un simple cop d’ull als discursos dels darrers mesos dels nostres representants dels partits favorables a l’eufemístic “dret a decidir” ens permetrà veure que les suspicàcies i els ressentiments entre ells han estat el més habitual, tret d’alguna honorable excepció que prové sempre del més petit. “Que si són verdes, que si són madures…” es van dient els uns als altres, sempre actuant en funció del que marca la darrera enquesta electoral. Mentrestant, tots els mitjans de comunicació fan exercicis d’interpretació d’aquella frase, comentari o gest del capitost polític de torn per veure si finalment podem saber per on aniran les coses. Són dies de sudoku polític a la catalana.

Amb tot, les coses em fa l’efecte que són més simples, i més prosaiques, del que ens volen fer creure. Ben mirat, tot passa pels equilibris i les lluites internes dels membres dels partits afectats per guanyar o perdre un bon lloc a la llista electoral. Les càbales es disparen dins els aparells i les situacions personals tenen més pes a l’hora de prendre una decisió que no pas un ideari polític. No podem oblidar que són molts els que han fet de l’escó el seu modus vivendi i els que els hi venen al darrere també reclamen el seu lloc. Amb això no vull dir que no entengui que els partits (tots, absolutament tots) tinguin com a objectiu assolir més poder. És així aquí i a qualsevol lloc.

La diferència amb altres indrets rau en la hipocresia de parlar d’unitat quan no es poden veure ni en pintura. Porten tants anys de relació entre ells que han acumulat les rancúnies pròpies dels matrimonis malavinguts, però que ara no es poden divorciar per la crisi. Només cal parlar cinc minuts en privat amb qualsevol dels seus dirigents més o menys destacats per constatar-ho. Mentre aquesta és la crua realitat, que amaguen amb frases pròpies de qui s’adreça a uns infants en lloc de votants, es continua jugant amb els sentiments nacionals del poble per tal de perpetuar-se en el càrrec. Això sí, tot s’embolcalla en un discurs d’una suposada responsabilitat i transcendència. Però quan grates una mica trobem exactament la mateixa problemàtica que ara pateixen la majoria de catalans: assegurar-se la mesada.

En moments com els que viu Catalunya caldria al capdavant del país persones de vàlua contrastada i que no deguin res a la partitocràcia. Per això, la idea del president Mas de fer una llista amb “personalitats” al marge dels partits no és dolenta del tot. El problema és que gairebé tots els candidats que aquests dies han anat proposant de manera informal alguns periodistes o opinadors  han viscut aixoplugats d’una forma o altra pels beneficis de l’autonomisme de les darreres dècades. La partitocràcia té aquestes coses. Acaba en un règim del qual en són presoners els mateixos que diuen que voldrien enderrocar-lo. Fer un nou país net i just amb els mateixos que, per activa o per passiva, l’han embrutat no té gaire credibilitat.