Encara cuegen les reaccions que van acompanyar una declaració del president de la Generalitat sobre la gent del “Sí, se puede”. Unes paraules inofensives, perquè el to que sol fer servir Artur Mas no és mai desbocadament agre. Al costat del Twitter, que no utilitza, el líder de Convergència Democràtica sembla un angelet bufador. Però s’han encadenat les crítiques que demanen més moderació –encara més, més “seducció”– perquè la gent de Podemos o de les candidatures “en comú” podrien comptar, també, en el camí cap a la independència. Perquè no s’ofenguin.

Això és cert, relativament. Que hi poden comptar. Tan cert com que es pot aplicar la mateixa recepta a l’actual direcció d’Unió Democràtica. Són gent que es pot intentar encara seduir i de reaccions imprevisibles en els moments clau que aquest país hauria de viure a partir del 27 de setembre. Però els mateixos que exigeixen “seducció” amb uns  exclouen els altres amb molta menys consideració. Josep Antoni Duran i Lleida és nacionalment –nacionalment, des del punt de vista català– molt més audaç que Pablo Iglesias, que es limita a repetir la salmòdia de la reforma  de la reforma constitucional, però no obté de moltíssims independentistes d’esquerra ni la mateixa paciència ni la mateixa consideració. Segurament, amb raó, però, si el que cal és “seduir indecisos”, no s’hi pot aplicar la llei de l’embut en un exercici de contradicció tan flagrant.

Que quedi, clar, doncs, que Podemos és una distorsió tan alarmant almenys com Unió Democràtica en el procés sobiranista. O més perillosa, perquè la tropa de Pablo Iglesias s’ha integrat amb grups amb comparsa independentista que legitimen majories que en el darrer moment no hi ajudaran gens. I que enganyaran els votants.

I que quedi igualment clar que els seus membres són terriblement ofensius amb els seus rivals polítics. Artur Mas i els dirigents o militants de Convergència Democràtica s’han hagut de sentir en els darrers mesos com els titllaven de “lladres”, “corruptes”, “indecents” i “indignes”. No són paraules d’amor precisament. Ni de seducció. És difícil caminar al costat d’algú, intentar “agradar-li”, quan considera que ets un canalla. Qui et diu “lladre” no sol deixar-se seduir.

Els dirigents de Podemos, també els d’Iniciativa, consideren que la prioritat ara és “de classe”. Que en les eleccions del 27 de setembre no es decideix cap plebiscit, sinó el final, que desitgen amb ímpetu, de Mas i Convergència. No escatimen, doncs, cap agressió verbal. Aquells que consideren que “cal seduir-los”, els qui els riuen totes les gràcies, farien bé d’ofendre’s, per ser mínimament dignes, quan insulten ells. Però llavors callen. Es pot dir corrupte al president de la Generalitat però no es pot insinuar que l’esquerra pretesament “rupturista” no és aigua clara nacionalment. Pablo Iglesias té moltíssima sort a Catalunya. Nacionalment, actua com un francès, però amb patent de cors.