La situació que es va produir dimecres al Congrés espanyol, amb el bloqueig dels pressupostos i la inevitabilitat d'unes eleccions anticipades, és conseqüència d'una curiosa pinça entre el llarguíssim termini i la immediatesa total, que han acabat ofegant totes les opcions de caminar un trajecte entre els terminis curt i mitjà, els més habituals de l'activitat política quan actua amb normalitat (hi ha moments i llocs on la política actua "amb normalitat", sí). M'explico.

El llarguíssim termini són les paraules grans, els grans principis, els conceptes que s'han de gravar en lletres d'or als frontispicis dels temples, la reivindicació retòrica o la negació, igualment retòrica, de tota reivindicació. Tots els actors d'aquest drama han caigut en la retòrica, amb més discreció o amb més pornografia.

La immediatesa és l'anormalitat del judici als presos independentistes, judici que difícilment es pot deixar de considerar polític. Un judici que imposa unes actituds a tots els polítics i no només als directament implicats: "Com pots arribar a fer tal cosa quan n'està passant tal altra?". Una immediatesa tenyida d'emotivitat.

Conclusió: la pinça està feta. I el que pateix és el termini mitjà, la possibilitat de prendre mesures per resoldre la vida de les persones (fins i tot les que no tenen Twitter), que és la finalitat de la política, per poc espectacular que resulti i poc que vengui en un míting. I no només això, també en pateix la possibilitat d'obrir vies de diàleg que tot just s'apuntaven, que es referien a aquest mig termini de decisions concretes, i que s'esfondren ofegades per la pinça. Tot això ens aboca indefectiblement a esperar una mica més. Una altra convocatòria electoral. O tres. Fins i tot quatre, si ho decideix el president de la Generalitat. I a esperar per tant el dia que algú invertirà una partida pressupostària en alguna cosa.