Les cançons que els adolescents aprenen i repeteixen als festivals i a les xarxes solen ser d'una simplicitat i, fins i tot, d'una xavacaneria aclaparadores, i gairebé sempre en anglès o castellà. Per contra, la poesia espera en un racó de casa o de les institucions culturals, quan hi és, que algú es digni a llegir-la. Aquesta reflexió –que algú podria considerar extemporània o antiquada–, és de l'escriptor Emili Teixidor (Roda de Ter, 1932 – Barcelona, 2012).

Durant uns quants anys, ell va participar activament en els jurats del Premi Miquel Martí Pol, que ara fa una dècada va instituir Lluís Llach per reconèixer les millors musicacions de poemes en català. Des del 2008 el guardó s'atorga cada any en el Certamen Terra i Cultura patrocinat pel Celler Vall-Llach, i el termini per presentar les gravacions inèdites o ja editades al llarg del darrer any s'acaba el proper 11 de setembre.

Cada any s'enregistren i s'editen prop de mig centenar de poesies catalanes convertides en cançó. És una xifra extraordinària i única a Europa tenint en compte el volum de la llengua i el miler de discos publicats. De fet, representa que de mitjana a cada disc cantat en català hi ha almenys un text poètic adaptat. La veritat és que la tradició de convertir versos en cançons té un fort arrelament en la literatura i la música catalanes, sobretot durant el període de la Nova Cançó, tal com va demostrar al llarg de la seva carrera el propi Llach, treballant amb diversos poetes com Màrius Torres, Josep M. de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Joan Fuster o Joan Oliver, però sobretot amb Miquel Martí i Pol.

Per això, cada any la millor adaptació d'un poema està premiada amb 5.000 euros i una peça escultòrica de Josep Bofill, no per fomentar cap competició sinó per difondre la qualitat literària de l'escena musical catalana en qualsevol estil. Les bases estan disponibles aquí.

Rosalía i Judit Nedderman han demostrat també que la feina conjunta de poetes i músics sempre ha donat bons fruits. Els poetes han d'estar agraïts als artistes que es posen al seu servei amb una humilitat i una capacitat admirables, és una sentència també extreta de paraules d'Emili Teixidor.

De fet, el millor canal per al coneixement i difusió de la poesia sempre han estat les cançons, la manera com millor s'han donat a conèixer i s'han transmès de generació en generació, més enllà esclar dels imprescindibles poemaris. Per això, fomentar la poesia a les escoles a través del pop, la cançó, el rap o el reggaeton és una de les millor eines.

Però el que poca gent sap és que els primers enregistraments de dues grans veus de la música catalana, Rosalía (Temps obscurs) i Judit Nedermann (Rosa), són precisament musicacions a ritme aflamencat i rumber de poemes de Valentí Gómez-Oliver (Barcelona, 1947). Aquestes gravacions, musicades i arranjades per Ivan Santaeulària i Jack Tarradellas, van quedar recollides al disc Or verd (Temps, Record, 2014), que es va impulsar quan les dues cantants estudiaven al Taller de Músics de Barcelona. Un pas més enllà, fins i tot, del F*cking Money Man.

"Conrear versos" és una de les màximes del poeta i escriptor Gómez-Oliver en referència a la tasca esforçada, quasi artesanal, per atorgar als textos una mínima dignitat. En aquest procés que va del vers a la cançó, el poeta emfatitza que Rosalía es va agafar la cançó amb un entusiasme enorme i va defensar la importància de conjugar els dos fets artístics, l'ànima i l'esperit del fet creacional. Tot i abordar un tema seriós com un al·legat als pobles que lluiten per la seva dignitat, inspirat en la història de Catalunya, o una lletra que podria ser un himne de la Diada de Sant Jordi, el resultat és fresc i original.

I és així com les poesies, a través de veus de la cançó, poden acabar sonant a les radiofórmules, amb un format actual i amb uns continguts igual d'interessants. Precisament, aquesta tardor Valentí Gómez, que passa llargues temporades entre Nova York i Barcelona, presentarà una altra entrega de poesia musicada sota el nom de New York Tableaux (DiscMedi, 2019), adaptada en aquesta ocasió per la NYT Band, liderada per les veus esplèndides i originals de Pere Sambola i Pere Martínez. Una obra, citant a l'autor, en què les paraules dialoguen amb la música d'una gran ciutat.