Esperant les generals del 20-D. Això, per un país amb dos milions de votants suposadament partidaris de la desconnexió de l’estat espanyol representa una contradicció molt vistosa. Tanmateix, potser és una senyal de prudència. Però la conseqüència és que, avui, Catalunya té president i govern en funcions i pràcticament intervingut pel govern central, un Parlament ociós i la capital Barcelona porta sis mesos amb un ajuntament sota mínims per manca d’una majoria de govern operativa. Un panorama institucional tan depriment com aquest no es recorda en les darreres dècades.

La culpa és del sistema electoral però també de la política vertical. De les moltes repercussions del domini del sobiranisme en la política catalana, una de les més rellevants és la mediatització dels pactes de govern. Si els independentistes només poden pactar amb els independentistes, en virtut de la doctrina de la política vertical en la que un únic objectiu identitari entès com a imminent justifica totes les accions, decisions i pactes, la política institucional està somorta, arrossegant a la inoperància la governació. Sense escenaris de configuració d’aliances horitzontals, ideològicament sostenibles, el govern dels interessos ciutadans del dia a dia resulta molt complicat, gairebé impossible.

Per on es trencarà aquesta tendència? Probablement per la capital catalana. A l’Ajuntament de Barcelona hi ha una evident majoria d’esquerres, la seva concreció crida al cel però no acaba de materialitzar-se per raó de la persistència de la política vertical, dels interessos electorals dels afectats i, tal vegada, també, per posicions personals d’alguns implicats en la negociació. El cas és que sense aquest pacte, la ciutat està condemnada a un govern invisible. I en canvi, un acord BC, ERC i PSC consolidaria un programa de progrés i obriria nous escenaris al sobiranisme, en la línia de la rectificació de la urgència històrica apuntada  pel candidat de Democràcia i Llibertat, l’ex conseller Homs, de forma sobtada i després matisada, com correspon a la precampanya.

La cançó enfadosa de les negociacions JxS i CUP acabarà essent un tràmit. Tot apunta que el resultat de la negativa cupaire a investir president Artur Mas serà el mateix que un govern dominat per CDC amb el suport de la CUP; la diferència és que amb la primera hipòtesi el país s’estalviarà un període d’inestabilitat fins arribar igualment a unes noves eleccions. Sembla inútil apel·lar a la singular circumstància pre-independència que molts volen veure en aquests moments per forçar unes renúncies transitòries a uns actors ben legitimats per fer allò que estant fent. La perspectiva d’una nova intervenció dels electors per aclarir el que varen embastar democràticament el 27-S no només apunta com a inevitable, sinó també com a positiva, encara que plena de riscos per a tots plegats.