Em sembla que no m'entrego fàcilment a l'exageració i que em molesta la sobreactuació en les coses series i la responsabilitat de guiar els afers col·lectius és per a mi una de les coses més series. Faig aquesta advertència per poder explicar-vos la meva preocupació després d'aquestes dues jornades de debat d'investidura al Congrés de Diputats.

Coneixíem els resultats electorals, havíem presenciat una campanya electoral d'acarnissament verbal, en una repetició electoral sobrera; hem llegit els editorials i els articles d'opinió vistos des del prisma centralista i ultraconservador; però el comportament del PP, Cs i Vox (i altres petites formacions afins) ha superat totes les expectatives.

Després dels resultats electorals del 10-N he escrit que el centre ha quedat desert i que l'aznarisme segueix ben viu. A vegades, lamento tenir raó. Atesa la pèrdua de sentit de la responsabilitat i situats definitivament en l'extrema dreta, aquests partits han satisfet els desitjos de la mirada distorsionada de José M. Aznar i de tot el que representa el seu llegat.

Ni una sola proposta positiva, ni una sola manifestació de responsabilitat; la inèrcia de la seva alienació mental els ha portat a afirmar que s'estava constituint un govern d'esquerres i això significava un govern "contra l'estat". Comunistes, marxistes, bolivians, grotesc, enyorat dels temps en què existia l'organització terrorista ETA; desassenyats i provocatius han confós la pluralitat i la llibertat d'expressió amb la revolta.

Seria fàcil dir que no han sabut perdre. Seria fàcil afirmar que des de la moció de censura el PP ha perdut el nord. Seria massa fàcil. Em sembla que hem de prendre consciència que els hereus directes de l'Alianza Popular de Fraga Iribarne i de Fuerza Nueva de Blas Piñar que no van subscriure el pacte constitucional per considerar el text un pamflet marxista, estem davant d'una involució que situa als partits de dretes fora del respecte al parlamentarisme que per definició és la representació de la pluralitat.

També seria massa fàcil afirmar que amb la investidura i amb la incorporació en les tasques de govern de persones procedents de moviments socials que s'expressen amb un discurs de paraules abrandades, combatrem aquesta dreta que s'ha convertit en extrema i que competeix entre les tres formacions per veure qui la diu més grossa, qui encén millor les baixes passions i la bilis del greuge.

No és amb discursos ni gesticulacions com combatrem aquesta dreta involucionista, sinó amb la política silent i difícil que transforma les realitats injustes i produeix la revolució de la feina feta. Aquesta és la veritable resposta política a la xenofòbia, al masclisme, al centralisme patològic.

No sé si Unidas Podemos és prou conscient de l'enorme debilitat parlamentària d'aquest govern, que si no hi ha sorpreses de darrera hora, es presentarà dimarts. Fins ara han demostrat que són bons oradors (a vegades, de retòrica excessiva), però ara hauran de transformar realitats en un estat ple de dificultats i contradiccions.

El faristol del Congrés és la política visible, l'indret on posar a prova el combat dialèctic i les matemàtiques de suma de grups parlamentaris molt fraccionats, però la situació reclama canvis socials que siguin percebuts pels que no segueixen aquests debats però pateixen les conseqüències de les polítiques, les decisions dels governs.

Aquest és l'autèntic repte i el camí (difícil) que pot portar a la derrota del populisme en les pròximes eleccions.