Dels dos objectius de l'independentisme en aquestes eleccions és evident que n'hi ha un que unifica, mobilitza i cohesiona mentre n'hi ha un altre que genera discòrdia, desconcert i desconfiança. El primer objectiu és el de la restitució democràtica i implica una sèrie de coses: posar punt final al 155, recuperar l'autogovern, aconseguir la llibertat dels presos polítics i fer possible el retorn dels que són a Bèlgica. El segon objectiu és el de la construcció de la independència, sobre la qual cada llista que es presenta diu coses diferents, poc concretes i no sempre comprensibles. Val a dir que, per assolir aquests objectius, l'independentisme ha de fer dues coses abans: guanyar les eleccions del 21-D i aconseguir lligar un govern. La segona d'aquestes tasques no sembla -a la llum de totes les previsions- gaire fàcil.

Els lectors s'hauran adonat que he escrit "l'independentisme" en genèric, com si parlés d'una única organització, compacta i unificada. És una simple il·lusió, és clar. Això no ha existit mai en aquest procés català, tampoc ara. Diré més: ara existeix menys que mai, malgrat la repressió de l'Estat espanyol i malgrat que les bases partidàries de la independència continuen manifestant-se sense preguntar qui vota què, tot alimentant la idea romàntica segons la qual "tots volem el mateix i entre tots ho farem tot". El que hi ha són tres candidatures independentistes en competició, que responen a lògiques no només diferents, també representen lògiques contradictòries.

El votant independentista no ha de triar entre ofertes complementàries, ha de triar entre ofertes que, d'alguna manera, semblen excloure's entre elles mateixes. Podem fer veure que no és així, però això seria amagar el cap sota l'ala. Podem fer veure que la repressió ens estalvia d'observar la rereguarda, però seria suïcida no fer-ho.

El votant independentista està més motivat per votar contra el 155 i els cops de porra que per votar a favor d'una candidatura en concret. Els dubtes sobre quina papereta posar a l'urna crec que provenen d'una insatisfacció profunda a l'hora de valorar tot el destil·lat partidista que ha generat el procés, la DUI i el 155. El desconcert cronificat de les bases independentistes s'expressa, en aquesta campanya, mitjançant una pregunta maleïda que ni Junts per Catalunya ni ERC responen de manera entenedora: com continuarà el procés a partir del 22 de desembre? És la pregunta del milió perquè és la pregunta sobre l'existència o no d'una estratègia digna de tal nom.

Hem passat del fullderutisme dinàmic a les tautologies per a convençuts del tipus "fem república perquè tenim república" o "fem president el nostre president". La CUP respon a la pregunta maleïda, certament, però la seva claredat només serveix per remarcar les indefinicions dels dos grans, i per fer avinent que els cupaires –encimbellats en la puresa dels principis- semblen impermeables a tot el que ha passat fins ara.

L'endemà electoral de Junts per Catalunya seria posar en evidència encara més la repressió de l'estat espanyol amb una victòria clara del president exiliat. L'endemà electoral d'ERC seria confirmar un canvi d'hegemonia històric dins el món sobiranista i, alhora, assajar aliances noves per entrar en un independentisme de carril lent, el que va aconsellar –fa temps- l'escocès Alex Salmond. Els de Puigdemont fan d'ERC i ERC fa de Convergència. És la dislocació resultant d'un joc de miralls segons el qual les bases republicanes voldrien ser com les bases cupaires i les bases neoconvergents voldrien ser com les republicanes.

Els únics que estan còmodes en el seu paper són els anticapitalistes, que han assumit el paper de minoria vigilant de la flama. Amb una paradoxa: la llista de Puigdemont i la llista de la CUP connecten ara de forma tàctica; ambdues cerquen que el 21-D signifiqui el col·lapse total de la narrativa constitucional i legalista de l'estat espanyol. Els republicans, en canvi, pretenen guanyar per governar, perquè sense el Govern no podran materialitzar la nova fase de l'independentisme en la qual ells han d'esdevenir la versió nostrada de l'SNP escocès.

I els líders d'aquest nou tram? Això és ara una cosa en mans dels tribunals espanyols més que dels soferts votants. Com si les urnes fossin una broma.