Doncs bé, ara sí que ja som al cap del carrer. En sis o set setmanes, els partits partidaris de la consulta s'han de posar d'acord en la pregunta. Fins ara tot era relativament fàcil, perquè des de la coherència democràtica és pràcticament impossible estar en contra de donar la veu al poble. Per això els consensos han estat molt amplis, perquè s'ha pogut surfejar políticament sobre l'onada del dret a decidir sense mullar-se gaire. Ara, però, ha arribat l'hora de decidir sobre què hem de decidir. Ha arribat l'hora de mullar-se (sobre la pregunta, no sobre la resposta, aquest és un detall important).

Sí, ha arribat l'hora de mullar-se i comencen els nervis, els dubtes i les maniobres. Sabem, per les informacions publicades, que ICV-EUiA vol una pregunta que permeti una resposta intermèdia entre la independència i l'statu quo: l'estat federal que continua sent la primera opció programàtica dels de Joan Herrera. També sabem que Unió pressiona perquè la paraula independència o independent no aparegui en la pregunta, amb l'argument que el programa de Convergència i Unió a les darreres eleccions parlava d'estat propi, no d'independència.

Em sap greu pels amics d'Iniciativa, però la seva és la posició menys defensable. No es pot preguntar sobre una cosa que no existeix i que, a més, no depèn dels catalans. No hi ha cap oferta de l'estat (PP+PSOE) que signifiqui un nou estatus per a Catalunya superior a l'autonomia però inferior a la independència. Al contrari, tot el que arriba del Madrid oficial va justament en la direcció contrària. En aquestes condicions, introduir l'estat federal en la pregunta o en les respostes és un exercici de voluntarisme que no té res a veure amb l'objectiu d'un referèndum, que és clarificar la posició del poble sobre opcions clares i executables. Cal recordar, a més, que som on som precisament perquè aquesta tercera via ha estat rebutjada per l'estat, amb la sentència del TC sobre l'Estatut i amb el rebuig frontal al pacte fiscal.

La posició d'Unió té més recorregut en la negociació, primer perquè és veritat que CiU va concórrer a les eleccions amb una expressió ambigua i interpretable (estat propi), i en segon lloc perquè es pot argumentar que el referèndum ha de ser sobre la sobirania dels catalans, és a dir sobre la llibertat de Catalunya de constituir-se en estat, per després fer ús d'aquesta sobirania en la direcció que més li convingui en cada moment: constituir-se en estat independent o federar-se o confederar-se lliurement amb Espanya. D'aquest raonament en sortiria una pregunta de l'estil “Catalunya hauria de disposar d'estat propi?”. Amb resposta binària: sí o no. A Duran Lleida li agrada molt aquesta solució perquè és la que permet, després del referèndum, tornar a la política antiga: la que deixa en les mans de les elits polítiques la interpretació de la voluntat popular.

Personalment, crec que la posició més sòlida és la que defensen ERC i la CUP, i vull pensar que també CDC. Una pregunta clara sobre la independència, a la manera d'Escòcia: “Creu que Catalunya ha de ser independent?” o "Vol que Catalunya sigui independent?”. Amb resposta binària també, sí o no. Al meu entendre és la posició més sòlida per diversos motius: primer, és la pregunta més clara i que pot oferir un resultat menys interpretable i manipulable a posteriori; segon, perquè respon a les recomanacions escrites del Consell Assessor per la Transició Nacional, que per alguna cosa el tenim; tercer, perquè és la pregunta que situa més clarament la carpeta catalana damunt de la taula de la comunitat internacional (si es pregunta per l'estat propi Europa pot continuar dient que es tracta d'un afer intern espanyol: recordem que Baviera és un estat, també); i finalment, i per damunt de tots els altres arguments, perquè és la pregunta que el carrer està esperant. Convido els negociadors de tots els partits a sortir al carrer i preguntar el següent a les cent primeres persones que es creuïn: “sobre quin tema és el referèndum que Catalunya vol fer i l'Estat no deixa fer?”. Dels cent, cent contestaran el mateix: “sobre la independència” Ho diran els del sí, els del no, els indecisos i els passotes, perquè el carrer està esperant això: un referèndum sobre la independència.