Els atemptats del 17 d'agost a Barcelona i a Cambrils estant tenint un protagonista inesperat: el periodisme. Els mitjans de comunicació s'han situat al centre del debat i, com els passa als entrenadors de futbol, tothom es veu amb cor de jutjar com de malament o bé ho fem els que hi treballem. Primer pel tractament de les imatges de la massacre de la Rambla i per com alguns d'ells van barrejar el procés i els atemptats, després per com van fer la cobertura de la manifestació de dissabte i de la seva (lògica) deriva política, i finalment per la polèmica a l'entorn de l'avís d'atemptat que van rebre els Mossos d'Esquadra. El Periódico de Catalunya el va atribuir, hores després de l'atropellament a la Rambla, a la CIA perquè, segons el seu staff editorial, això és el que els havien dit almenys dos membres del consell executiu de la Generalitat.

En la posterior gestió de la informació, que ha provocat un gran enrenou, s'hi barregen els interessos polítics, tant a l'hora de presentar-la i defensar-la, com també a l'hora de desqualificar-la ja abans d'analitzar-la amb rigor. La contundent roda de premsa del conseller de l'Interior, Joaquim Forn, i del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, una figura que des del 17-A ni tan sols la premsa unionista s'atrevia a qüestionar, ens situa en una dimensió poc habitual i incòmoda: parlar clar per a uns i atac sense precedents a la llibertat d'expressió per a uns altres.

És evident que estem en guerra, en una guerra que es lliura, sobretot, en el camp de l'opinió pública, de les percepcions sobre què és legítim i què no. El procés ha entrat en una via unilateral -no volguda- que ve donada per la negativa a pactar d'un Estat que, després de quaranta anys de democràcia, és incapaç d'assumir la seva realitat plurinacional i les seves conseqüències. No vol acordar res amb el govern legítim de la Generalitat (77,5% de participació el 27-S) que no sigui una rendició que hores d'ara ja no pot ser ni honrosa. I això ha tibat i endurit de forma extraordinària tots els actors. Els mitjans, tots, han pres partit. La claredat en les línies editorials no té inconvenient (de fet és desitjable) si no fos perquè en alguns casos va associada també a deixar enrere els principis que han de regir la nostra feina. I aquests, en el cas dels periodistes, passen per assumir que l'objectivitat no existeix però que no s'ha de deixar mai d'anhelar. I el camí, per fer-lo practicable, s'ha de fer des de l'honradesa.

En guerres com les que vivim els que fem periodisme a casa nostra aquests dies i els que vindran, la primera víctima sempre és la nostra feina entesa com a recerca del relat més fidedigne i la necessitat de presentar els fets de forma contrastada i escoltant totes les opinions (o veritats). En aquesta batalla hi ha un Estat que té moltes eines de coacció i que usa els mitjans i la informació de forma absolutament desacomplexada (només cal que repasseu el documental Les clavegueres de l'Estat que va produir Mediapro).

A l'altra banda del riu, mitjans que, sense escapar de la pressió i peticions d'adhesió -sovint no se sap si a un projecte polític o, simplement, a unes sigles-, intenten respondre amb els mateixos mètodes però amb munició de molt menys calibre, i altres que dubten si abonar-s'hi, cosa que resultaria còmoda davant un sector de l'audiència que no vol veritats sinó que els donin la raó o consignes. Passi el que passi l'1-O, estem immersos en un procés constituent fruit de l'esgotament del marc autonòmic i estatal sorgit de la Transició, en un canvi de correlacions de forces en tots els àmbits. I el periodisme hi ha d'assistir fent compatible la claredat i el compromís amb l'exigència ètica i l'honradesa. Quan arribem a port hem de tenir clar que ha valgut la pena i hem arraconat els pitjors vicis del passat.