Volodímir Zelenski està de gira per Europa. Als líders continentals -especialment un somrient Rishi Sunak, a qui el president ucraïnès ha permès una fotografia que l'allunya de les misèries diàries provocades pel desori conservador i les conseqüències del Brexit- els agrada reunir-s'hi, però al mateix temps els suposa una presència incòmoda. Incòmoda perquè els recorda fins a quin punt el dilema d'Occident és impossible de resoldre: ajudar els ucraïnesos en la guerra provocada per Vladímir Putin implica allargar el conflicte i escalar-lo. Amb els costos que implica tot això en forma d'inflació, encariment de matèries primeres, equilibris geopolítics i drames humans, que en el fons sempre són la part més lesiva de qualsevol guerra. Donar la mà a Zelenski és prendre consciència de com de complexos són els problemes i les solucions.

El president ucraïnès té tot el dret del món a reclamar més armament per combatre les tropes russes. És el que faria qualsevol responsable d'un país envaït que veu com l'única manera d'aturar l'ofensiva de l'enemic és tenir el material adequat. El problema és que, un cop decidit l'enviament de tancs Leopard 2, el més lògic era que Zelenski reclamés avions de combat per defensar-se. Com en qualsevol conflicte que té armes pel mig, la frontera entre els conceptes d'ofensiva i de resistència és difusa. Que les forces estan desproporcionades és evident des del primer dia -encara que Ucraïna hagi demostrat una perícia logística i tecnològica que li ha permès esquivar el desastre-, però el cert és que tècnicament és impossible que estiguin anivellades. A no ser que, en un gir dels esdeveniments, l'OTAN intervingués directament.

Per això la presència de Zelenski al Parlament Europeu és incòmoda, perquè exemplifica totes les arestes del conflicte. Ni Occident es pot permetre una implicació directíssima en la guerra, ni Putin pot pretendre alterar les fronteres del continent. El que sí que està aconseguint l'autocràta rus -i que, precisament, ha assenyalat el president ucraïnès des de l'Eurocambra- és posar en risc el model de vida europeu. Perquè el principal element d'incertesa que projecta la guerra des del febrer de l'any passat és la constatació que tot anirà a pitjor durant un temps. Per l'economia, pels subministraments energètics, pel soroll de les bombes en un país relativament proper i perquè el món és ara un lloc més hostil, més feréstec i més insegur. Entre armar fins a les dents Ucraïna i posar la catifa a Putin, en algun moment, hi haurà d'aparèixer el camí de la diplomàcia per no prendre més mal. I això vol dir entrar en el terreny de les renúncies.

La guerra també ha servit per entendre el preu i el cost de tot, no només dels productes del supermercat, sinó també dels valors. És fàcil omplir-se la boca de valors com la llibertat i la sobirania nacional fins que s'ha de pagar el preu -com estan fent els ucraïnesos- de defensar-los. És possible que Josep Borrell tingués raó -més enllà de les formes, que denoten falta de sensibilitat- quan deia que Europa és un jardí i la resta del món -amb matisos- és una jungla, i si es té això clar és evident que també cal tenir clar que el preu per defensar el model de vida occidental és elevat. Només cal tenir una mica de memòria per entendre-ho: a Europa hi ha desigualtats, per descomptat, però és una zona privilegiada del món. A tots els nivells.

Que Ucraïna estigui patint el que està patint, en tot cas, tampoc ha de comportar decisions precipitades. Com a estat, no és precisament un model a seguir en gestió pública. Té molta feina a fer si vol complir amb els estàndards de la Unió Europea (UE), que també ha de pensar si les ampliacions recents han comportat més beneficis que perjudicis tenint en compte exemples com Hongria. I això també fa que la presència de Zelenski al cor d'Europa sigui incòmoda: entre els discursos de suport i els gestos efectius de suport sempre hi ha distància. El president ucraïnès sap que entrar a la UE no és cosa de dies, encara que ho desitgi, i els estats europeus, diguin el que diguin, tampoc pensen en cap adhesió incondicional. En situacions límit, fins i tot el mal menor té massa costos associats. Si hi ha vides humanes pel mig, encara més.