Seguidora entusiasta de la doctrina Ayuso, és a dir, de la buidor ideològica com a dogma i de la tergiversació com a mètode, Margalida Prohens ha estat triada presidenta de la comunitat autònoma de les Illes Balears. Tornada de Madrid on actuava de diputada cridanera necessitada de fer mèrits davant la cúpula del PP, li ha calgut l’abstenció de VOX en segona votació per asseure’s al Consolat. I ara que ja hi és, ara que ha arribat al cim, pot ser que pagui la pena tractar d’avançar quin futur espera als illencs i al país dels illencs.
La política, com és sabut, fa viaranys estranys, però del discurs d’investidura de la presidenta del passat 3 de juliol podem extreure una mostra prou fiable de les intencions —almenys de les intencions— amb què pretén governar-nos els propers quatre anys. Si les paraules serveixen d’alguna cosa, assenyalem que el discurs en qüestió reflectia, fins i tot de forma gairebé mimètica en diversos passatges, el pacte signat entre el PP i VOX uns quants dies abans. Cent deu punts de pacte, en efecte, redactats en un castellà pedestre, que recollien, entre altres particulars, les obsessions de VOX en contra de la llengua i a favor, per dir-ho de forma sintètica, de la llibertat econòmica sense traves de cap casta.
Obsessions lingüicides del partit d’ultradreta, sens dubte, però també participades pel PP, les dèries del qual sobre aquest aspecte coneixem d’antic. Els analistes que compten les paraules més repetides han destacat llibertat com el mot més emprat per Prohens en el seu discurs. Fins i tot anuncià que el 28 de maig, dia de les eleccions autonòmiques, havia guanyat el «canvi, i també la llibertat». Bé està si així ho considera, per més que li faltés concretar què era el que abans ens impedia l’exercici de la tan impetrada llibertat. De qualsevol manera, en mans d’aquesta gent, és obligat posar-se a recer en sentir que invoquen la llibertat. Perquè mai parlen, posem per cas, de fomentar l’exercici per part dels ciutadans de la llibertat d’expressió o de manifestació, ni de la llibertat de pensament a la qual s’arribaria amb l’eixamplament del coneixement, la cultura i l’estímul del sentit crític.
D’allò que realment ens permet guanyar quotes de llibertat que és el saber, res de res. Parlen d’una altra llibertat. Parlen d’una llibertat que vinculen a l’economia i —ai las!— a la llengua dels illencs. Prohens hauria de saber que un concepte tan pregon com la llibertat pot acabar banalitzat si el manegen mans indoctes (ves per on!). No cal ni dir que la llibertat dels més forts té com a contrapunt la minva de la llibertat dels més febles. Al cap i a la fi, el fet que el poder polític atorgui al capital financer la potestat de construir més hotels, de colonitzar més territori, de deixar aterrar més avions i d’introduir més cotxes de lloguer limita, si no és que suprimeix, el benestar dels illencs i la seva llibertat per gaudir del seu entorn i de relacionar-s’hi de manera harmònica.
El creixement il·limitat constitueix una forma atàvica, que pensàvem superada, d’entendre l’economia a casa nostra. Al capdavall, suposa la persistència d’un model econòmic esgotat per insostenible que la mera raó lògica, però també el benefici col·lectiu, rebutja. Perquè la presidenta, en efecte, sense cap sofisticació ni una, ens anuncià l’alçament de les restriccions a l’increment de l’oferta turística. Les derivades són, amb tota evidència, l’augment tant de la població resident —la mà d’obra que s’haurà de menester— com dels visitants i l’ocupació forassenyada, encara més, del territori. On ens durà aquesta mena de fugida cap al no res? Al no res. A una sort de suïcidi col·lectiu en què les Illes Balears deixaran de ser una destinació amable, i l’actual dinàmica enfollida perirà víctima dels seus mateixos excessos.
La segona gran obsessió del pacte PP-VOX és la llengua catalana. Era d’esperar. Tanmateix, es fa mal d’entendre que Prohens, que es proclama orgullosa filla de Campos —un poble de l’interior de Mallorca—, catalanoparlant, participi de l’esperit destructiu envers la seva parla. Es fa mal d’entendre. Hom diria que el fenomen l’expliquen una barreja de factors, entre els quals l’autoodi, la ignorància de la pròpia identitat i la inherent submissió, sense cap mena de qüestionament, al procés de substitució cultural que ens sotmet. Sigui com vulgui, i posats a parlar del compromís que contreu en tant que presidenta de les Illes Balears, convindria que Prohens tingués present que promoure en tots els àmbits la llengua catalana no és una vel·leïtat susceptible d’acomodar-se a les eventuals conveniències polítiques o a les ideologies que gestionin el moment.
Això sembla que ni ella ni algun dels seus predecessors no ho hagi entès mai. Trivialitzar i menystenir el català per tal d’aconseguir que acabi del tot minoritzat, sense vitalitat, no és una opció (legal). Perquè les coses no són exactament com la presidenta i els seus adlàters voldrien que fossin. Sense anar més lluny, l’article 4 de l’Estatut d'Autonomia estableix l’obligació que tenen els poders públics de «crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües». La pregunta és si Prohens fa comptes de respectar el mandat de l’Estatut que ha jurat o s’estimarà més obviar-ho.
Santa Eugènia, juliol de 2023
La política, com és sabut, fa viaranys estranys, però del discurs d’investidura de la presidenta del passat 3 de juliol podem extreure una mostra prou fiable de les intencions —almenys de les intencions— amb què pretén governar-nos els propers quatre anys. Si les paraules serveixen d’alguna cosa, assenyalem que el discurs en qüestió reflectia, fins i tot de forma gairebé mimètica en diversos passatges, el pacte signat entre el PP i VOX uns quants dies abans. Cent deu punts de pacte, en efecte, redactats en un castellà pedestre, que recollien, entre altres particulars, les obsessions de VOX en contra de la llengua i a favor, per dir-ho de forma sintètica, de la llibertat econòmica sense traves de cap casta.
Obsessions lingüicides del partit d’ultradreta, sens dubte, però també participades pel PP, les dèries del qual sobre aquest aspecte coneixem d’antic. Els analistes que compten les paraules més repetides han destacat llibertat com el mot més emprat per Prohens en el seu discurs. Fins i tot anuncià que el 28 de maig, dia de les eleccions autonòmiques, havia guanyat el «canvi, i també la llibertat». Bé està si així ho considera, per més que li faltés concretar què era el que abans ens impedia l’exercici de la tan impetrada llibertat. De qualsevol manera, en mans d’aquesta gent, és obligat posar-se a recer en sentir que invoquen la llibertat. Perquè mai parlen, posem per cas, de fomentar l’exercici per part dels ciutadans de la llibertat d’expressió o de manifestació, ni de la llibertat de pensament a la qual s’arribaria amb l’eixamplament del coneixement, la cultura i l’estímul del sentit crític.
D’allò que realment ens permet guanyar quotes de llibertat que és el saber, res de res. Parlen d’una altra llibertat. Parlen d’una llibertat que vinculen a l’economia i —ai las!— a la llengua dels illencs. Prohens hauria de saber que un concepte tan pregon com la llibertat pot acabar banalitzat si el manegen mans indoctes (ves per on!). No cal ni dir que la llibertat dels més forts té com a contrapunt la minva de la llibertat dels més febles. Al cap i a la fi, el fet que el poder polític atorgui al capital financer la potestat de construir més hotels, de colonitzar més territori, de deixar aterrar més avions i d’introduir més cotxes de lloguer limita, si no és que suprimeix, el benestar dels illencs i la seva llibertat per gaudir del seu entorn i de relacionar-s’hi de manera harmònica.
El creixement il·limitat constitueix una forma atàvica, que pensàvem superada, d’entendre l’economia a casa nostra. Al capdavall, suposa la persistència d’un model econòmic esgotat per insostenible que la mera raó lògica, però també el benefici col·lectiu, rebutja. Perquè la presidenta, en efecte, sense cap sofisticació ni una, ens anuncià l’alçament de les restriccions a l’increment de l’oferta turística. Les derivades són, amb tota evidència, l’augment tant de la població resident —la mà d’obra que s’haurà de menester— com dels visitants i l’ocupació forassenyada, encara més, del territori. On ens durà aquesta mena de fugida cap al no res? Al no res. A una sort de suïcidi col·lectiu en què les Illes Balears deixaran de ser una destinació amable, i l’actual dinàmica enfollida perirà víctima dels seus mateixos excessos.
La segona gran obsessió del pacte PP-VOX és la llengua catalana. Era d’esperar. Tanmateix, es fa mal d’entendre que Prohens, que es proclama orgullosa filla de Campos —un poble de l’interior de Mallorca—, catalanoparlant, participi de l’esperit destructiu envers la seva parla. Es fa mal d’entendre. Hom diria que el fenomen l’expliquen una barreja de factors, entre els quals l’autoodi, la ignorància de la pròpia identitat i la inherent submissió, sense cap mena de qüestionament, al procés de substitució cultural que ens sotmet. Sigui com vulgui, i posats a parlar del compromís que contreu en tant que presidenta de les Illes Balears, convindria que Prohens tingués present que promoure en tots els àmbits la llengua catalana no és una vel·leïtat susceptible d’acomodar-se a les eventuals conveniències polítiques o a les ideologies que gestionin el moment.
Això sembla que ni ella ni algun dels seus predecessors no ho hagi entès mai. Trivialitzar i menystenir el català per tal d’aconseguir que acabi del tot minoritzat, sense vitalitat, no és una opció (legal). Perquè les coses no són exactament com la presidenta i els seus adlàters voldrien que fossin. Sense anar més lluny, l’article 4 de l’Estatut d'Autonomia estableix l’obligació que tenen els poders públics de «crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües». La pregunta és si Prohens fa comptes de respectar el mandat de l’Estatut que ha jurat o s’estimarà més obviar-ho.
Santa Eugènia, juliol de 2023