Divendres passat, el jutge Llarena va esbotzar l’Estat de dret d’un cop de maça. Temíem el pitjor –ho temíem i creuàvem els dits perquè els citats a declarar al Suprem no havien incomplert cap de les mesures cautelars imposades pel jutge en la seva llibertat sota fiança- però Llarena va ser implacable. I d’aquest cop de maça, es carregava aquest miratge d’Estat de dret que fa tants mesos que fa el funàmbul entre legalitat i justícia. Tancava així una setmana infernal amb negociacions d’última hora i la investidura fallida del candidat Jordi Turull i obria un nou esvoranc.

Amb nou persones entre reixes, euro ordres reactivades contra els altres líders a l’exili i amb Puigdemont detingut a Alemanya, les mobilitzacions han tornat al carrer. Potser s’esquerda així la letargia incomprensible d’aquests últims mesos des de les eleccions que han fet impossible escollir un candidat, recuperar les institucions i revertir, quan abans millor, els efectes del 155. Entre l’estètica i la gesticulació política, s’ha posat en evidència que tots els plans –des de l’A fins al C- toparien amb la determinació de la judicatura d’alterar i condicionar la pseudo normalitat del Parlament, amb resolucions i advertiments severs.

Però hi ha una altra foto que és conseqüència d’aquesta nova destralada. I és la del front democràtic que dissabte –després d’un Ple sense precedents- van protagonitzar les forces independentistes i Catalunya en Comú. S’ha intentat ridiculitzar l’abnegació d’alguns d’insistir que calia ampliar la base per forçar un canvi polític a Catalunya. S’ha acusat de traïdors i tebis els qui han suggerit que, potser, només potser, la via de la unilateralitat està esgotada a Catalunya. Però la foto de dissabte al Parlament és de constricció, i d’alerta. I una bona notícia.

Després de vantar-se durant setmanes “d’escapçar” l’independentisme,  l’executiu Rajoy ha perdut el control i la possibilitat d’actuar políticament.  D’ocasions per fer política n’hi ha hagut moltes, en aquests últims anys. Però per posar un exemple, d’aquell ple monogràfic per sol·licitar la cessió de competències per organitzar referèndums, celebrat el 8 d’abril del 2014, només han passat quatre anys. Llavors van ser Turull, Rovira i Herrera qui van acudir al Congrés per intentar pactar una consulta amb l’Estat, a través de l’article 150.2 de la Constitució. Turull avui és a la presó. Rovira a l’exili. És un dels tants –gairebé una vintena- cops de porta en què el govern espanyol ha declinat advocar amb un pacte polític el conflicte amb Catalunya.

Rajoy, i els seus, inclosa la maquinària d’un Estat que s’ha sentit amenaçat, amb la cúpula militar, judicial i mediàtica al darrere, va triar la via de la  judicialització. Deixar en mans dels tribunals una solució que no volia abordar a través de la política, pels alts costos electorals que podia provocar-li. Com si la política fos només una qüestió de lleis. I avui, Llarena és qui comanda l’última gran croada de l’Espanya contemporània que entén la unitat de la pàtria com un auto de fe religiós. I amb això, Rajoy ha perdut la capacitat immediata de maniobrar.

Però la paràlisi a Catalunya també té un efecte devastador per als seus interessos a curt termini. Ciutadans és el líder de l’oposició al Parlament i qui lidera l’escarni i l’escarment retòric contra l’independentisme, perquè els 4 diputats del PP fan de poc lluir. I, aquesta impossibilitat de lideratge aquí, té un efecte exponencial allà on Rivera i els seus exhibeixen la tesi que, perquè res no canviï, perquè Espanya segueixi com fins ara, cal una “restauració” aparent de les forces de l’stablishment.

Aquí ha començat la primavera catalana. Ha arribat glacial i esmorteïda. Però té el deure de recuperar la unitat, de recobrar forces, de pensar en fred i trobar una estratègia efectiva per recuperar la política i retornar la llibertat als presos, amb un pacte que necessàriament haurà de ser polític i, probablement, haurà d’implicar les instàncies internacionals. Mentrestant, no podem dilatar més la paràlisi i és urgent un govern a la Generalitat. Esgotar els terminis per unes noves eleccions no només seria jugar amb foc; hi hauria en joc la majoria i, el que és pitjor, el risc que una maniobra judicial temptegés la il·legalització d’opcions polítiques per raó del seu ideari independentista. Seria estrany en altres circumstàncies però, després de llegir les interlocutòries de Llarena, tot és possible.

Però Rajoy també té una primavera per endavant. D’entrada, la internacionalització de la repressió amb fronts a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa. Les advertències d’organismes com l’ONU que l’han instat a garantir els drets polítics de presos com Jordi Sánchez. La pèrdua de direcció en l’estratègia judicial que permeten desautoritzar la Fiscalia quan demana llibertat sota fiança per a Quim Forn i el jutge –crescut en el seu paper de salva pàtries i hàbil per la possibilitat de reivindicar independència judicial- pot rebutjar davant la indefensió de l’executiu i l’aplaudiment general de l’àmplia base ultranacionalista dels seus votants.  Uns pressupostos pendents d’aprovació que resulten inviables sense els vots del PNB. I, per últim, el perill que la repressió envermelleixin una part de la societat espanyola fins al punt que la tensió s’escampi com una taca d’oli i alguna formació tingui la temptació de liderar als carrers.  Serà tard. Potser sí. Però més val tard que mai.