Anem a pams, i disculpeu-me la personalització: jo sóc independentista perquè sóc d’esquerres. Perquè si ser d’esquerres equival, com crec, a defensar els drets individuals i col·lectius de les persones, entre aquests darrers hem de comptar-hi el de pertànyer a la pròpia nació, no a una altra que t’ha estat imposada. És per això que sempre m’ha tret de polleguera allò de “primer aconseguim la independència, després ja decidirem si som d’esquerres o de dretes¨. Indiqueu-me un procés d’alliberament nacional, un de sol, que hagi arribat de la mà d’un partit “de no res”. Els partits, tots, són de dretes o d’esquerres. És il·lús pensar en un procés desideologitzat.

També és cert que en determinades situacions d’emergència els pactes esquerra/dreta són no només possibles sinó fins i tot desitjables. Novament repassant processos d’alliberament nacional en trobaríem algun. Són casos en els que tothom és conscient que està pactant “contra natura”, empès per la necessitat. I quan l’emergència és tant nacional com social, la necessitat augmenta. Aquest és, de fet, el moll de la qüestió: vivim en estat d’emergència. En el cas català, a les agressions a l’estat del benestar se n’hi afegeixen altres que, adreçades directament a la nostra realitat nacional, a més de provocar un dany identitari agreugen també la crisi econòmica. Cal recordar l’espoli fiscal? D’aquí, doncs, la necessitat del pacte.

Arribats a aquest punt, però, sorgeix una aparent contradicció: les agressions a l’estat del benestar no arriben només des del govern espanyol, sinó també des de CiU, que aprofita la conjuntura desfavorable per dur a terme transformacions no només econòmiques sinó, molt sovint, ideològiques. Ideològiques de dretes, s’entén. Com pot ningú, doncs, proposar-los cap mena d’acord?

Fa ja una pila d’anys que un amic “batasuno” m’admetia que sentia enveja de la societat catalana perquè era d’esquerres, mentre la basca era de dretes. Així, ras i curt. I de fet, tots els estudis sociològics que es duen a terme recullen, invariablement, que aquí la gent és majoritàriament sobiranista i majoritàriament d’esquerres, amb tots els matisos que es vulguin en una i altra vesant. El problema rau en el fet que des dels anys 80 ençà aquest país ha patit un veritable drama polític: l’esquerra més votada no ha ofert, als ulls de la majoria, prou garanties nacionals.

I d’aquí plora la criatura: abandonant la reivindicació nacional que sí que duia a terme durant el primer postfranquisme, el PSC va deixar-la en mans de CiU. Aquesta en va tenir prou amb un ús hàbil de les conquestes simbòliques del “peix al cove” per assegurar-se el suport de sectors socials que en una situació nacional normalitzada haurien apostat per l’esquerra. Al seu torn, partits com ERC o ICV, amb plantejaments més contundents i per tant menys transversals, no hi han pogut competir. I malgrat el que molts hem desitjat tant, la realitat, tossuda, ens diu elecció rere elecció que mentre seguim com estem la situació difícilment canviarà, i la paradoxa d’un país majoritàriament d’esquerres que vota majoritàriament a la dreta no es modificarà.

Per això la proposta d’Oriol Junqueras, com jo la veig, és una proposta d’esquerres. Perquè a Catalunya –a la resta dels PP.CC. encara és més complex- l’eix social només funcionarà realment com a tal quan la situació nacional estigui normalitzada, és a dir, quan hàgim assolit la independència. Salvant totes les distàncies, val la pena recordar que després del desmembrament de la URSS la pràctica totalitat de les presidències dels nous estats les ocupaven antics militants del PCUS. Vull dir amb això que en una nació catalana independent dubto molt que el PSC destinés els seus esforços a reivindicar un retorn a Espanya. Potser ho faria algun reducte escindit i radicalitzat, però no la majoria, que entraria a formar part de la realitat nacional: un seguit de partits, amb ideologies clares i diferenciades, que presentarien les seves propostes a la ciutadania, que les votaria sense veure’s condicionada per un anhel sobiranista ja resolt.

Estic convençut que una hipotètica coalició ICV-CiU-ERC bastida amb l’objectiu de proclamar la independència, es dedicaria fonamentalment a això, a proclamar la independència i garantir-ne els primers passos: buscar aliats internacionals, dialogar –si és possible- amb Espanya, fer front a les primeres mesures, incloses les econòmiques, que afectarien administració, ciutadans i empreses... i preparar les eleccions que haurien de decidir el color del primer govern català normalitzat. Seria aleshores, i només aleshores, quan la gent d’esquerres d’aquest país podria optar a una victòria, més que probable, que els permetés encarar la crisi amb propostes diferents a les d’ara. Perquè ara, ens agradi més o menys, governa la dreta majoritària. Una dreta, tot sigui dit, que ara com ara sembla tenir la qüestió nacional molt més clara del que ho té l’esquerra majoritària, però no més del que ho té l’esquerra dita minoritària.

Per dir-ho sense embuts, i ja em disculpareu la cruesa, és molt probable que per canviar les polítiques de dretes ens calgui un pacte conjuntural amb la dreta. O això, o mantenir-nos en la nostra puresa ideològica, mentre observem com la dreta va convertint les seves propostes en una xarxa estructural impossible de trencar... mentre no es trenqui la realitat política que les permet. Mentre no siguem independents.