Un partit d’àmbit estatal nascut a Catalunya proposa canviar el paper que els partits regionalistes han tingut en l’acció política i la governança d’Espanya des de la Transició. Pel que es veu els enemics del que aquella etapa històrica va significar són de tota mena i condició.

Cs ha proposat reformar la llei electoral per tal que la barrera electoral de qualsevol partit funcioni en circumscripció única, de manera que s'hagi de tenir un mínim del 3% del conjunt dels vots vàlidament emesos per poder entrar en el repartiment d'escons. Deixem a banda que tampoc en això es posaran d'acord uns partits polítics que sols miren el sistema d’elecció en raó del què els pot beneficiar (de fet, ara que les enquestes auguren crescudes a Cs ja no critiquen a boca plena la variant d’Hondt del nostre sistema proporcional, variant que fou integrada per garantir l'estabilitat de tot plegat i que ha aconseguit que durant anys hi hagi sols dos partits polítics amb opcions de govern a Espanya). Deixem a banda, doncs, la inversemblança de què la proposta arribi a materialitzar-se i pensem en què significa des del punt de vista del posicionament polític i el bé comú.

El nostre artificial bipartidisme (un sistema que ha donat èpoques glorioses al Regne Unit o els Estats Units, front el guirigall italià o grec) es completava amb la capacitat dels partits regionalistes, si eren molt majoritàriament votats en el seu territori, de completar les facetes del poder en raó de la força territorial assolida, i acceptant l’existència dels tals regionalismes com una característica estructural d’Espanya. Es tractava evidentment d'un sistema d'equilibris que no acontentava del tot a ningú, en el cas dels partits regionalistes perquè mai podrien imposar les seves tesis en el conjunt d'Espanya, i en el cas dels partits estatals perquè malgrat tenir consistents majories en el conjunt de l'Estat havien de pactar amb ells quan no tenien la majoria absoluta. La història, però, ens ha demostrat fins a quin punt les majories absolutes tot i ser pràctiques des del punt de vista de la gestió política s'acabaven convertint en cotilles per al diàleg, el consens i els pactes d'Estat, doncs el partit que la tenia actuava a manera de rodet sobre la resta. Tanmateix la història ha demostrat que a Catalunya els partits regionalistes han actuat amb una voluntat expressada de mantenir aquest joc i una tàcita d’anar arrossegant el sistema cap a la desconnexió del conjunt. I vet aquí que, sempre amb la tesi Forcadell a la mà, Cs és la benzina de l’independentisme, i viceversa.

Però les errades de l’independentisme no fan bones les propostes com la que analitzem, suposadament pensades per acabar amb aquell i sols capaces de tornar a agitar el vesper. La idea d'”una persona, un vot” pretén fer creure que tothom és igual, que la infrarepresentació que suposaria per al món rural no és important perquè les megalòpolis han de decidir-ho tot. I malgrat que amb el Brexit la decisió presa fora de la City està perjudicant fins i tot els interessos d'Europa, potser ens permetrà pensar quina Europa volem i de quina manera s'ha de proposar com a líder mundial. La qual cosa, mirat des del punt de vista de casa nostra, hauria d’induir a una reflexió seriosa al partit polític que, amb una pretensió merament electoralista, vol seguir enfrontant el tot i la part com si no fossin la mateixa cosa.