La qüestió nacional i la velocitat

10 de març de 2011
Vagi per endavant que no tinc carnet de conduir. Per tant, no puc parlar en primera persona de l’encert o desencert de fer anar els vehicles rodats a una velocitat determinada, a partir d’una experiència personal, pròpia, viscuda. No estic en condicions de dir si circular a 80 per hora és pitjor o millor que no pas a 120, tant pel que fa als aspectes més ecològics com als de seguretat viària. N’he sentit i llegit de tots colors, per part de suposats experts, tots els quals han defensat criteris absolutament contradictoris, des de posicions presentades com a inequívocament científiques i formulades des del rigor i l’expertesa. Ara que em miro les coses, sobretot la política, a molta, molta distància, volgudament, comprenc millor el desconcert, l’empatx i el cansament de la gent davant d’aquest combat de boxa permanent entre posicions polítiques, capaces de fer de qualsevol cosa una qüestió d’estat. Clar que, en comprovar que no tenim estat, sinó que en paguem, tot es relativitza millor...

Qui és que fixa la velocitat a casa nostra? Pel que sembla depèn d’on. La  Generalitat no té res a pelar a les autopistes i qui remena les cireres és l’estat. En canvi, en els accessos a Barcelona, és el govern català qui talla el bacallà. Dues autoritats diferents, per a dues vies diferents, amb criteris de velocitat també diferents. Ufffffff... Recordo, fa pocs anys, en haver-se establert la limitació dels 80 per hora, haver llegit a la premsa espanyola de Madrid, no a la premsa espanyola de Barcelona, que el “tripartito ha proclamado la independencia viaria en Cataluña”. Comentaris similars vaig sentir-los en algun d’aquests programes televisius nocturns que emeten les televisions franquistes, amb una regularitat i tenacitat notables.

Pot semblar una atzagaiada, però no ho és. Aquests aspectes simbòlics, de “nacionalisme banal”, diuen els entesos, són els que tenen una eficàcia simbòlica més gran, perquè són, justament, els que arriben a tothom sense excepció, i no sols a les minories sensibilitzades. No és igual que, circulant per l’Estat espanyol, us aturi per assistir-vos, informar-vos o multar-vos, la guàrdia civil o els mossos d’esquadra o l’ertzantza. Són “espais de sobirania” diferents. Ja en parlarem un altre dia, d’aquest concepte que em vaig inventar fa uns quants anys... Ara i tant, la diferència en la quotidianitat marca la diferència en la realitat.

Tant és així que Espanya és l’únic lloc del món on la velocitat té nacionalitat: AVE, Alta Velocidad Española, diuen. A diferència de la resta del món, on la velocitat és ràpida, intensa, normal, regular, etc, a Espanya és espanyola. “Como dios manda”, que diria Rajoy. A França en diuen TGV, Tren de Gran Velocitat, i aquí algun mitjà va resistir una temporada alternant el TGV amb el voluntariós TAV, Tren d’Alta Velocitat, per no dir AVE, però al final sembla que aquesta batalla simbòlica també l’hem perduda i ara l’AVE ja circula sol, a tota pastilla, talment el rei del mambo ferroviari. Idò, això que dèiem, mem...