
ARA A PORTADA

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
La controvèrsia arran del gest prepotent i masclista de Rubiales s'ha centrat molt -potser massa- en el fet i el personatge, i no tant en un debat més de fons sobre comportaments i cultures. El que s'ha viscut ha estat el xoc entre dues maneres d'entendre la societat. Potser poques declaracions han estat tan explícites d'això i han deixat en evidència la mentalitat de fons que batega encara en molts homes com les que va fer Josep Borrell, quan va dir que les jugadores de futbol havien demostrat que podien jugar tan bé com els homes. No és una qüestió de sigles ni d'etiquetes polítiques. És tot un substrat cultural el que ha quedat nu davant el mirall d'una societat que vol deixar enrere vells estereotips.
Les jugadores no han volgut jugar i guanyar com els homes, començant per la mateixa significació del seu triomf al campionat del món de futbol femení. Han volgut, sobretot, construir una història pròpia i assaborir un reconeixement social que durant molts anys se'ls ha negat. Per elles ha estat sobretot un acte d'afirmació que va més enllà, molt més, d'una simple victòria esportiva.
L'actuació de Rubiales ha tingut la virtualitat també de posar el focus sobre un aspecte clau en el debat sorgit arran de la llei del només és sí com és el consentiment. Després de tota la polèmica entorn el text legislatiu, les seves evidents llacunes no poden amagar la utilitat de la iniciativa per emmarcar el problema de fons. I cal admetre la rellevància d'un consentiment no viciat, única manera de preservar la llibertat de la dona.
Un gest només aparentment frívol no es pot desvincular del context social en què es produeix i es fa possible. De la mateixa manera que un contacte forçat -en aquest cas, un petó- en què la distància en l'estatus de poder és evident -com es dona entre una jugadora i el president de la seva federació-, no es pot justificar argumentant que no va ser explícitament impedit.
Hi ha entorn la polèmica encetada sobre l'actuació de Luis Rubiales dècades de mentalitat resclosida i masclismes arrelats en el més profund de les mentalitats. Per això és necessari aïllar el debat de l'excessiu xivarri mediàtic i, evitant també caure en atacs personals reduccionistes, ser exigents pel que fa a les conductes dels responsables públics, que han de donar exemple. I en àmbits especialment populars com són els esports, deixar ben clar que només sí és sí.
Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.