De sobte, al final d’una tertúlia en una ràdio estatal sona Ovidi Montllor. La seva veu i la guitarra de Toti Soler fent volar M’aclame a tu no dura ni un minut però aconsegueix que automàticament alci el cap i corri a apujar el volum. Em sembla una raresa, un recordatori fugaç del que hauria pogut ser i no ha estat. A quants oients de Guadalajara, Lugo o Don Benito els van sorprendre aquells versos? Quants se’n van alegrar? Quants van buscar a internet de qui es tractava?

No estic d’acord amb els qui diuen que el debat sobiranista no té res a veure amb la identitat. L’auge del sobiranisme, com va escriure Jordi Pujol, és la suma “d’un conglomerat de dignitat ferida i de sensació d’ofec econòmic i identitari”. És cert que pesa molt la batalla constant als tribunals, el finançament i el dèficit crònic en les infraestructures (si Catalunya esdevé independent cada poble hauria de tenir una plaça dedicada a Renfe). Però també hi ha la convicció que una part de la cultura pròpia del país ha estat exclosa del relat espanyol. Quant temps fa que no veuen una notícia sobre sardanes en una televisió estatal? O actuar-hi un esbart dansaire? Qualsevol estat europeu reivindicaria amb orgull talents com els de Marina Rossell o Maria del Mar Bonet.

Parlo de poders públics i creadors d’opinió, no pas de la gent. He viscut a Madrid força anys i he vist teatres plens per a escoltar -i aplaudir- Manel, Antònia Font i Lluís Llach (inclòs el jutge Baltasar Garzón, entregat, entre el públic). La presència de gestors culturals catalans a la capital espanyola hi ha ajudat en contra d’allò que alguns partits es resisteixen, tossudament, a assumir: que a l’estat espanyol hi conviuen diverses nacions, amb llengües i cultures diverses. Quan es ven la Marca Espanya a l’estranger, Catalunya queda reduïda a Gaudí i al Barça. La banda sonora sempre és el flamenc que -en aquest cas sí- s’ha prestigiat i incorporat a l’imaginari col·lectiu.

I és cert que les identitats no són monolítiques. Es construeixen, diu Amin Maalouf, per acumulació i no pas per exclusió. Són com capes de ceba, múltiples i canviants. A casa nostra la rumba, les sevillanes o el pasdoble han creat identitat. Identitats. Com també ho han fet una cobla tocant vora el mar un capvespre d’estiu, el ball de gitanes de Rubí o un concert de festa major d’Obrint Pas. Per això sorprèn escoltar Mariano Rajoy -hores després de sentir els versos de l’Estellés- dir amb tanta claredat que una reforma constitucional no resol la situació. Potser té raó. Potser si volien preservar la unitat territorial n’haurien tingut prou amb catalanitzar Espanya -encara que només fos una mica- en comptes d’aquella fixació per espanyolitzar els nens catalans. Potser n’haurien tingut prou fent que escoltar l’Ovidi a la ràdio no fos una raresa.