Durant molts decennis, la recerca ha estat relacionada amb la ciència. A partir de l'era industrial i, ja més precipitadament, en l'actualitat, amb l'era tecnològica, la recerca està associada a la ciència, a la tecnologia i a molts àmbits de l'activitat humana que tot just fa un segle era impossible d'imaginar.

En el terreny de la música, com ja vaig expressar en l'article ​«Les orfeneses de la música», ara, torno a concloure que la música està, també, òrfena de recerca i d'investigació. Cal matisar, però. Tenim a disposició la recerca musical del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la UPF, que desplega una remarcable activitat d'investigació musical i sonora. Hi ha grups de recerca musical en altres universitats catalanes que no tenen tant prestigi, i no és per falta de mèrits, sinó per manca de recursos econòmics i humans.

Quan una persona vol estudiar la carrera de música, intueix que haurà de fer un retir d'uns quants anys, que es passarà moltíssimes hores davant d'un instrument, o dos, com a mínim, i que la satisfacció culminarà potser en una sala de concerts, en una classe desenvolupant la docència musical, formant part d'una orquestra, cantant en una coral, component música o fent recerca. La vida social passarà a segon terme. Així de cru.

I, després d'aquests anys de retir voluntari, ja no intuirà sinó que tindrà la certesa que haurà de sortir al carrer a lluitar per la seva professió: la de músic. A diferència dels científics, que estan molt segurs de la seva vàlua i que són molt necessaris per a satisfer les necessitats de la societat, els músics, tret d'aquells que són primeres figures de la indústria musical, no perceben que la nostra societat els necessiti, i, goso dir, entreveuen que se'ls estima poc. Molts compositors i unes quantes (no tantes com es diu) compositores han hagut de marxar a treballar a països on la professió musical està dignificada.

L'estudi de la música com a transmissora de coneixement, igual que les humanitats (matèries acadèmiques que estudien la condició humana), estan en declivi en una societat massa mercantilitzada i anestesiada per una constant necessitat d'entreteniment.

I cal remarcar amb claredat que no a tot arreu es dona aquest fenomen, el de la banalització dels estudis musicals. A Europa hi ha països on la professionalitat de la música és una eina de transmissió de coneixement i ningú no es confon pensant que la música és un soroll de fons. La música és molt més que allò que ens obliguen a escoltar als supermercats, als centres sanitaris privats, als restaurants, etc. i no parlem dels «sons impertinents sobtats» dels telèfons mòbils.

Quant a les reivindicacions per aconseguir que la carrera musical sigui universitària, ho seguim defensant, perquè cal que la professió musical s'anivelli amb les altres carreres universitàries: necessitem que els centres d'estudis superiors o conservatoris no segueixin tenint una mancança de recursos exasperant i puguin prendre les mesures necessàries per a desenvolupar la indispensable recerca musical.

Els estudiants de música també bullen d'idees i d'experiències renovades entorn de la composició musical, de l'evolució dels instruments acústics i electrònics, dels nous paradigmes operístics i un llarg etcètera. I tant que frisen per conèixer i aprendre! Cal, doncs, que tinguin les eines per caracteritzar i cartografiar els elements bàsics de la recerca musical.

Els joves músics senten la necessitat inevitable, pròpia de l'evolució humana, de repensar l'aprenentatge de l'harmonia, la fuga, la instrumentació, la composició computacional, les noves grafies musicals, etc. En resum, els estudiants de música han de cavar a fons per descobrir la bellesa que acompanya l'evolució humana, amb el seu coneixement, el seu art, la seva música, la seva humanitat, la seva cultura.

Malauradament, els estudis musicals en general i la recerca musical en particular no atrauen l'atenció dels polítics i, arran de la crisi econòmica, la situació en els centres d'educació musical s'ha agreujat. A més, cal que ens fem conscients que no hi ha una continuïtat formativa directa entre les escoles de música i els centres superiors, la qual cosa dificulta, encara més, que l'alumnat tingui una visió completa de la professionalització dels seus estudis.

L'educació musical és un repte i no un passatemps. L'exclusió social del professional de la música de la xarxa pública universitària comença a ser un mal símptoma. En definitiva, cal reflexionar en profunditat sobre la situació actual dels estudis musicals, incentivar la relació entre l'àmbit educatiu i el context social i desenvolupar polítiques que afavoreixin la recerca musical.