Un altre 6 de desembre que ha passat en el que hem hagut de tornar a sentir arguments sobre la necessitat de reformar la Constitució espanyola. Aquest cop, val a dir, amb una major insistència i acord entre les principals forces polítiques de l’Estat que en anteriors ocasions. Uns per convenciment propi –PSOE, Podem i Ciutadans-, els altres arrossegats pel moment polític i la necessitat de suports electorals en el dia a dia del Congrés dels Diputats, el cert però és que en la legislatura que ara s’inicia tot indica que els grans partits espanyols intentaran obrir el meló de la modificació d’una carta magna que, en els seus gairebé 40 anys d’existència, només ha patit un parell de canvis purament estètics.

De totes maneres, hi ha pel cap baix dues circumstàncies que fan molt complicat que el projecte de reforma de la constitució arribi a bon port. En primer lloc, cap a on ha d’avançar la Constitució? Més enllà de qüestions relativament menors com ara la successió en la línia dinàstica, hi ha formacions com Podem que aposten per un model clarament descentralitzat; a l’altra banda de l’espectre, tanmateix, PP i C’s volen limitar (i sobretot, delimitar) els poders de les comunitats autònomes. Un PSOE cada cop més allunyat del federalisme probablement caurà més  a prop dels interessos conservadors que dels postulats "podemites".

En segon lloc, atesa la correlació de forces actual en el Congrés dels Diputats, és del tot previsible que qualsevol reforma de la carta magna hagi d’acabar sent votada en referèndum. En efecte, només amb els 71 diputats d’Units Podem se superen amb escreix els 35 congressistes necessaris per forçar una consulta. En aquest context, fins i tot si en el conjunt de l’Estat la reforma de la Constitució fos validada pels ciutadans, una més que probable derrota a Catalunya tornaria a posar la situació política a la casella de sortida.
La reforma de la Constitució per avançar cap a un estat plurinacional és poc menys que una quimera, tant pel que fa a la necessitat d’aprovar-la amb majories reforçades al Congrés, com per, especialment, haver de comptar amb el suport d’un Senat que sobre-representa de manera sistemàtica les zones rurals conservadores (i, en conseqüència, el PP).

De fet, d’això n’és ben conscient la majoria de la població de Catalunya: preguntats pel CEO en el baròmetre publicat aquest mes de novembre, el 72,2% dels catalans afirmen que és poc o gens probable que el govern espanyol acabi oferint un acord que sigui acceptable per la majoria del Parlament de Catalunya. Ateses les circumstàncies, doncs, es presenta com a més atractiu la possibilitat de començar de nou en la construcció d’un nou país, sense cotilles i imposicions que vinguin de fora.