El referèndum de l’1 d’octubre va sortir reforçat a ulls del món com a conseqüència de transmetre una èpica popular de voluntat democràtica contra un Estat que optà per la violència policial. Aquest missatge encara avui perdura, encara més quan la manifestació espanyolista del 8 d’octubre acollí entre les seves files al feixisme espanyol. La salutació feixista pels carrers de Barcelona ha estat àmpliament replicada en mitjans de comunicació internacionals. Europa, malgrat el seu ensopiment institucional, reacciona fatal a les mans alçades. Una cosa que a Espanya no passa perquè la transició blanquejà el feixisme.

Tornem, però, a la violència policial. Encara ens sorprèn que actuessin d’aquesta manera davant urnes, paperetes i votants. La seva acció desencadenà més votants. L’efecte viral de les imatges fou definitiu per aturar les càrregues. El propi Delegat del Govern, el senyor Millo, no se’n surt a l’hora de defensar la intervenció policial, fins al punt d’assajar una tènue disculpa. Fa pocs dies, una carta de comandaments intermedis de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional afirmava que l’operatiu fou catastròfic, demanava disculpes pels ferits ocasionats i acabava carregant contra els Mossos d’Esquadra. Però, si tan evident és que no s’havia d’actuar amb violència com és que finalment s’hi va actuar?

Perquè l’Estat i les seves forces de seguretat no saben com respondre davant del moviment popular català, de caràcter pacífic i de masses, i és per això que cometen errors i en continuaran cometent. La violència, si n’hi ha, continuarà provenint de l’Estat i de les seves forces policials. Perquè és el que han après durant dècades contra ETA i l’entorn abertzale. Llavors l’esquema d’actuació era molt més fàcil: la violència terrorista s’havia de combatre amb operatius dissenyats per a la contrainsurgència. Les accions violentes implicaven la resposta de l’Estat mitjançant pautes político-militars. I el cert és que l’Estat acabà amb una ETA ja de per sí deslegitimada i amb un suport polític i popular en descens a conseqüència de la violència indiscriminada.

Ara bé, què passa quan front l’Estat hi ha un moviment de masses no violent? Que regna l’estupefacció i no es tenen eines per afrontar-lo; llavors s’utilitza la pauta apresa: la repressió. I quan s’utilitza la violència policial contrainsurgent per frenar-lo, única cosa que hores d’ara saben fer, l’efecte immediat és l’augment del suport del moviment. L’Estat ho té molt magre perquè s’ha obstinat a tractar el moviment català per l’autodeterminació com si fos el moviment d’alliberament nacional basc dels anys 80, i una cosa i l’altra no tenen res a veure. Abandonant la política i proporcionant repressió, el govern de l’Estat ha generat les condicions per a la seva pròpia crisi, una profunda crisi institucional espanyola, la mena de crisi que fa que les portes s’obrin i tot sigui possible.